Art

Joan Subirats

TINENT D'ALCALDE DE CULTURA DE BARCELONA

“No veig un defalliment cultural”

Manifesta no resoldrà els problemes del sector artístic, però no és un ‘ovni’
Hermitage sí o no? “La proposta no compleix cap de les característiques d’un museu”

El politòleg Joan Subirats (Barcelona, 1951) va assumir fa tres anys les responsabilitats de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. En aquells primers moments, s’excusava dient que la cultura no era la seva especialitat però que entomava el repte amb la voluntat de “fer política”. Tres anys després, diu que és el que ha fet. En aquesta entrevista, repassem la situació cultural, sotragada per la crisi de la pandèmia, però no només.

Fa una setmana es va anunciar que Barcelona serà la seu de la biennal d’art europea Manifesta el 2024. Hauria de raonar per què és una bona notícia, ja que hi ha veus de l’art que no ho veuen així. Hi ha un cert temor que sigui un esdeveniment ‘ovni’ aliè al teixit creatiu local.
No crec que Manifesta sigui la solució definitiva per al sector de les arts visuals. No donaria l’esperança que resoldrà els problemes que tenim. És com si diguéssim que els Jocs Olímpics van resoldre els problemes urbanístics, esportius... de la ciutat. No, van ser una oportunitat molt important. I no estic comparant Manifesta amb els Jocs Olímpics. Convidaria la gent que es mirés les webs de les últimes edicions, la de Marsella i la de Palerm, per adonar-se que si alguna cosa no és Manifesta és un ovni. S’allunya molt d’altres biennals que més aviat serveixen de plataforma per a l’arribada d’expressions artístiques de fora. El plantejament de les últimes edicions respira coses que aquí a Barcelona ens interessen: mirar què està passant al món des de la ciutat utilitzant un llenguatge de caràcter artístic i cultural que vagi més enllà dels cercles habituals. Un punt molt important per mi és que els artistes, els agents i els activistes culturals puguin incorporar-se als debats del territori vinculant-se amb altres agents no artístics que tenen un arrelament social, per fer més palesa la relació entre l’art i la cultura i les inquietuds socials, que a vegades van per separat. És una oportunitat perquè el món de les arts visuals pugui establir més complicitats i diàlegs amb sectors en què fins ara no ha estat tan present. I amb temps: d’aquí al 2024 i durant els tres mesos en què es plasmarà. Ara estem tot just firmant els papers, els compromisos entre les dues parts. I hem de fer el primer pagament.
S’ha dit que el cost de l’operació pujarà als sis milions. De quant és aquest primer ‘rebut’?
De 700.000 euros. Hem de pagar les despeses que implica el fet de guanyar. Ja ho sabíem; no és cap sorpresa. Més endavant, ja hi anirem incorporant, evidentment, les altres administracions. I Manifesta buscarà recursos per la seva banda. A veure, nosaltres ens ho vam estar pensant bastant abans de presentar-nos, perquè volíem evitar aquesta cosa de dir que fem un bolet. Vam estar fent alguns tastos: vam parlar amb gent que coneixia el tema, crítics, galeristes, comissaris..., i amb els equipaments, el CCCB, la Fundació Miró, el Museu Picasso, el MNAC, el Macba... I més aviat el retorn que vam tenir va ser positiu. No ens hi vam llançar a cegues.
Manifesta escollirà l’equip curatorial?
No, no. El decidirem conjuntament.
Diu que no resoldrà els problemes del sector de les arts visuals. Podríem parlar de la precarització.
Una de les raons que ens van impulsar a presentar-nos-hi va ser que és un sector especialment fragilitzat. La precarització és especialment greu en les arts visuals,però també hi és en altres casos de l’escenari cultural d’avui. La crisi del 2009 va ser molt potent i no ens n’hem recuperat. Del 2010 fins ara, hi ha hagut una recuperació una mica falsa basada més en l’economia del visitant i del turisme que no pas en el retorn a la situació que hi havia abans. Amb la Covid, han reaparegut molts dels problemes que ja s’havien produït en l’anterior crisi i que no estaven resolts. La precarització no ve d’ara, ve de fa temps.
I quina responsabilitat hi tenen les polítiques culturals?
Ara estàvem tot just tornant al nivell de pressupostos del 2009. Entremig, hi ha hagut un procés de davallada bestial. Les polítiques públiques han tingut menys recursos i, a més, segurament, la definició de problemes que teníem en aquell moment no és la mateixa que hauríem de tenir ara. El paper de la cultura en el segle XX no pot ser el mateix que en el segle XXI. Hi ha aquella frase que diu: tenim problemes del segle XXI, idees del segle XX i instruments del segle XIX. Hem de repensar el sentit de la cultura avui. Per mi continua tenint molt pes la idea de la cultura com a mecanisme per donar sentit a les coses que fem. Aquest donar sentit avui és molt més necessari que mai. La cultura hauria de ser el que van ser la salut i l’educació en el segle XX, i no ho és; té una dimensió molt segmentada, molt perifèrica.
Potser perquè políticament tampoc s’hi creu, més enllà de la retòrica.
La inversió de l’Ajuntament en cultura és de 90 euros per habitant, la de la Generalitat, de 33 euros, i la de l’Estat, de 14. En general, hi ha molta més despesa en cultura dels governs locals que dels autonòmics i estatals. I dins dels governs locals, Barcelona juntament amb Bilbao i alguna ciutat més són les que estan a l’entorn d’allò que a Europa acostuma a ser normal, que són uns 100 euros per habitant. Les inèrcies són les inèrcies. Per això crec que és tan important el vincle entre educació i cultura. Perquè d’aquest matrimoni aconsegueixes relacionar una política molt potent dins de l’Estat, l’educativa, amb una política més perifèrica, la cultural. I l’educació necessita el factor experimental, creatiu, innovador que té la cultura per adaptar-se a les necessitats actuals. Per mi, això és estratègic. Ara ho notarem poc, però, a la llarga, serà molt important.
Jaume Plensa ha dit que Barcelona “està passant una època d’abandonament propi”. I Enrique Vila-Matas ha escrit un article a ‘El País’ en aquesta línia. Què li fan pensar aquestes visions?
No veig que aquesta sigui la situació. La dinàmica cultural de la ciutat no és irrellevant ni fa aquesta sensació de defalliment. En el cas de Plensa, hi ha una certa queixa que no se li fa prou cas. Llavors, és clar, hem de pensar a fer el mateix que a la plaça Colón de Madrid a Barcelona? La mesura que la ciutat funciona bé o no és la quantitat de Plenses que tenim? I en el cas de Vila-Matas, la seva visió és negativa, sí, però en l’article no hi havia una explicació gaire clara. Nosaltres, ara, per petició de Junts per Catalunya i ERC, estem preparant un conjunt de materials per parlar d’un possible pacte cultural a la ciutat. S’estan treballant tres informes, un dels quals, el de Xavier Cubeles, aborda els elements comparatius. I la comparació, en termes tant pressupostaris com de percepció, no és negativa per a Barcelona. Al Monitor, l’última anàlisi que s’ha fet, sortim molt bé. Estem en la novena posició a tot Europa quant a ciutat de creativitat i d’innovació cultural, per sobre de qualsevol altra ciutat espanyola. Amb Madrid, hi ha una diferència brutal per les aportacions de l’Estat. El Museu Reina Sofía té un pressupost de 50 milions d’euros; el Macba, d’11 milions. D’aquí tot el debat de la bicapitalitat o el colideratge, com en vulguem dir. Tenim un conjunt d’institucions que necessitarien ser reforçades perquè tenen una dimensió que va més enllà de l’àmbit local o català. I des de la crisi del 2009 les aportacions de l’Estat, com les de la Generalitat en general, han anat a la baixa.
Es podria dir, i hi ha qui ho diu, que els sis milions que costarà Manifesta s’haurien pogut destinar a les afeblides institucions, per exemple a unes fundacions Miró i Tàpies que estan a la corda fluixa. Les administracions no han sortit a rescatar-les.
Anem a repassar-ho si voleu [obre una carpeta amb documentació]. Miró: de les aportacions públiques dels últims anys, l’Ajuntament no ha baixat mai del 50%; actualment, és del 54% i havia arribat a ser del 64%. L’Estat està entre el 18% i el 3% actual. I la Generalitat, a l’entorn del 30%. El problema és que la Fundació Miró depenia més o menys en un 80% de la venda d’entrades, que ha caigut un 90%. Ha de tenir un mínim d’aportacions de l’àmbit públic que li garanteixin una dependència més petita de l’economia del visitant. Però com a entitat també s’ha de plantejar, cosa que ja està fent, si només ha de basar el seu funcionament en la presència del turisme. Si l’Estat i la Generalitat posessin el mateix que ha posat l’Ajuntament, la Fundació Miró tindria els 3 milions d’euros que necessita de base. En el cas de la Tàpies, passa exactament igual: l’Estat està en el 4%, la Generalitat, en el 43% i nosaltres, en el 53%.
I es refia de veritat que l’Estat salvarà les institucions de Barcelona amb més dotació?
El que hem de fer és intentar-ho. De la mateixa manera que hem d’intentar que la Generalitat passi de l’1% al 2% de pressupost com a mínim. Ja vaig fer aquesta reflexió per a Manifesta: si continuem considerant que Barcelona, des del punt de vista cultural, són 100 km² i 1,6 milions de persones, les nostres possibilitats són limitades. Si, en canvi, pensem que tenim una àrea metropolitana de 600 km² i 3,5 milions de persones i una regió metropolitana de 5 milions de persones i el conjunt d’administracions tenim una capacitat d’articular aquest sistema de ciutats, segurament la nostra realitat cultural canviaria. L’experiència de Manifesta s’ha de pensar d’aquesta manera: com un experiment d’onze ciutats per desplegar un programa que interpel·li cinc milions de persones. És un debat més de país el que hauríem de tenir. Hem de ser capaços de pensar el sistema cultural en termes metropolitans i de país. El que passa a Barcelona no es pot atribuir només a Barcelona i al govern de Barcelona.
El model de governança de les institucions culturals està qüestionat des de fa temps. L’últim a criticar-lo obertament va ser Pepe Serra, el director del MNAC, en una entrevista que li vam fer. L’obertura que es reclama no arriba.
Aquest debat ja hi va ser quan es va crear el Conca, el de si seríem capaços de tenir un sistema independent com l’anglosaxó de l’Arts Council. No va passar en el cas del Conca. Des del punt de vista de les polítiques culturals de l’Ajuntament, té un pes notable el Consell de Cultura. Té capacitat d’intervenció en l’assignació de subvencions, que pot millorar, sí, i per avançar hem creat un grup de treball. En el cas de les institucions, no hi veig una solució gaire clara. Si es repassen els informes que ha anat fent el Conca sobre les governances de les institucions, en tots surt la demanda que s’han de canviar, però no aporten cap solució concreta. És un tema que hauríem d’encarar perquè és rellevant. Estic a favor d’incorporar-hi agents socials; hem de buscar la manera de fer-ho. En alguns casos ja hi són, com ara a la Fundació del Teatre Lliure. Jo ara fa tres anys que soc aquí. Durant aquest temps, hi ha hagut quatre consellers de Cultura i tres ministres de Cultura… S’hauria d’abordar a fons, perquè hi ha més qüestions que no es poden desvincular les unes de les altres. El de la gratuïtat o no dels museus, per exemple.
Què n’opina vostè?
Valdria la pena plantejar-s’ho, perquè donaria al museu una dimensió social més clara. S’hauria de trobar la manera de vincular la gratuïtat del públic local, per exemple, amb el carnet de biblioteques, per tal de que els visitants de fora sí que hagin de pagar. Dic que pot ser la manera, perquè la Unió Europea vol que s’evitin les discriminacions entre europeus.
Fa autocrítica de la crisi de la Fabra i Coats?
El sector ens deia que no, però nosaltres vam pensar que era una bona idea ajuntar la direcció del centre d’art i de la fàbrica de creació. Continuo pensant que acabarà sent una bona idea. Però d’una manera tan brusca i abrupta, no, i hem de fer autocrítica.
Hi creu, en el centre d’art?
Li hem de donar temps. Noto que encara no forma part dels circuits. Si li donem continuïtat i confiança, s’anirà assentant.
Amb la Virreina i la Capella s’ha dit que també hi havia la intenció de convocar un concurs de direcció única. Serà així?
No, n’hem après, de l’experiència de la Fabra i Coats. També tenia un sentit quan ho vam discutir, però el sector ens va dir que és millor diferenciar-los, que tenen lògiques diferents. Els dos concursos es convocaran a principi d’any que ve.
D’aquí un any, també hi haurà canvis en la direcció del Macba perquè s’ha decidit no renovar el contracte a Ferran Barenblit.
Va acabar el seu període [de quatre anys] i el que vam pactar amb ell és que continués un any més, perquè ara és un moment, diguem-ne, de refundació del Macba, amb l’expectativa de l’ampliació. Aquests dies, s’està resolent la primera fase del concurs d’arquitectes: la selecció dels 5 finalistes d’entre els 33 que es van presentar. Ferran Barenblit ha deixat la programació artística per a un any més. Per tant, la seva etapa haurà durat set anys. És bo que hi hagi renovació en les institucions.
L’Ajuntament es manté ferm en la seva posició contrària a la franquícia del museu de l’Hermitage?
En els informes que ara estem tornant al Port diem que no creiem que la proposta que se’ns ha plantejat sigui un museu. No compleix cap de les característiques d’un museu. I, a més, és un projecte que el que fa és reforçar molt més una lògica turística en una zona ja especialment plena. Per tant, la postura de l’Ajuntament és que no és acceptable i, com ja havíem dit, que no té sentit.
La reordenació urbanística i l’enxarxament dels museus de Montjuïc té algun tipus de calendari?
Abans de la pandèmia, es va fer una reunió amb tots els equipaments i amb el districte de Sants-Montjuïc per començar a treballar per fer alguna coordinació, campanyes i aproximacions conjuntes. La Covid ho va parar, però ho reprendrem.
El sector implora que les mesures per la Covid es mantinguin el 2021. Hi poden confiar?
Abans parlàvem de la crisi del 2009. Estem en un plantejament radicalment diferent, amb pressupostos de l’Estat i de l’Ajuntament expansius. I esperem que el de la Generalitat també ho sigui. Hi ha voluntat de gastar més diners i d’endeutar-se. Tothom és conscient que l’esforç que s’ha fet el 2020, el 2021 s’haurà de continuar fent. Una altra cosa és si els 10 milions excepcionals que hi ha hagut en cultura de fons Covid els podrem arribar a tenir o no. Però sí que mirarem si val la pena mantenir algunes innovacions que hem fet en formats més destinats a la creació i, per tant, a les persones, als creadors.
La Biennal de Pensament ha rebut crítiques per esquivar el procés polític català i el conflicte lingüístic del país.
Només he sentit alguns comentaris... Estava ple de referències al conflicte polític català. Es va parlar de sobirania, de democràcia, de censura… No va haver-hi una sessió dedicada al procés de Catalunya, amb un títol, no, però tots els temes que estan vinculats al debat de la independència hi eren presents. La Biennal de Pensament té una dimensió global sobre pensament que pot estar discutint el que passa a Catalunya i, al mateix temps, el que passa amb el Me Too, el racisme o el colonialisme. Debats universals plantejats aquí, situats des d’aquí, amb gent d’aquí i amb gent de fora.
Quan va assumir la cartera de Cultura, sostenia que no és partidari d’un sol model cultural per a Barcelona. Ho manté?
Ho continuo dient. El que ha de posar en relleu Barcelona és la seva diversitat, la seva manera diferent de veure les coses des de molts punts de vista, la seva capacitat de tenir dimensions més pròpies de l’àmbit rural, la dimensió marítima, la dimensió de coneixement… De la mateixa manera que es confon educació amb ensenyament, es confon cultura amb sectors culturals. El que hem de fer és ampliar la idea de cultura. L’enquesta que vam fer sobre desigualtat i cultura revelava que hi ha una proporció molt gran de barcelonins que no són habituals en l’àmbit cultural, i això ens ha de preocupar. D’aquí també la nostra aposta per reforçar cultura i educació. I jo hi afegiria un tercer element, que és la ciència. Quan dic ciència dic també tecnologia. Si aconseguíssim treballar millor ciència i cultura, a la cultura li donaria una dimensió definitiva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda