L’hospici, dos segles d’història de Girona

El llibre L’hospici de Girona (1769-1963). Silencis i paraules d’un món en reclusió, de Céline Mutos, es va presentar ahir a la Casa de Cultura de Girona, un edifici que durant molts anys va acollir “milers d’infants, dones i homes de tot el país i més enllà, i que ha conjugat funcions de càstig i socors”. Segons la mateixa autora, “calia recuperar de l’oblit” les vivències i històries dels qui en van formar part per “dignificar-les”. En la presentació hi havia, a més de l’autora, l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas; el president de la Diputació, Miquel Noguer; el director de la Casa de Cultura, Lluís Freixas, i el neuròleg Joaquim Jubert, així com moltes i molts dels protagonistes que durant molts anys van tenir la seva llar a l’hospici i que ahir aprofitaven per explicar, a qui els volgués escoltar, sempre en petit comitè, les seves vivències i records. Quan la historiadora va plantejar el treball, no era sobre l’hospici, sinó que, segons va explicar ahir, el volia fer “en clau de gènere”. A mesura que va anar avançant, però, va canviar de parer, perquè “no hi havia cap llibre sobre l’hospici de Girona” i, com a historiadora, “un tema poc treballat i que tingui tan bon arxiu és una joia”.

És un llibre rigorós i exemplar de recerca històrica. “Una crònica del malestar interminable de la condició humana”, segons va dir en la presentació el neuròleg Joaquim Jubert, que en va destacar les imatges, sobretot la de la portada, “testimonis silenciosos”, potser “més eloqüents que les paraules”, del que van passar les persones que van ser acollides a la institució. “Ens podem aturar en moltes diapositives del llibre, però sobretot en la de la portada, que parla expressivament del que va ser la fosca experiència d’aquests 200 anys d’història que la Céline recull en el llibre amb un esclat de llum”, va dir.

El volum combina la investigació documental a partir de la recerca d’arxius i la recuperació de la memòria oral a través d’entrevistes a desenes d’asilats. La primera part, més històrica, fa un repàs del recorregut de l’establiment, des de la fundació de la Casa de Misericòrdia el 1769 fins al trasllat dels infants al Puig d’en Roca el 1963. La segona i la tercera aborden el treball manufacturer que s’hi feia i la vida dins l’asil, i, en el darrer bloc, es dona la paraula als nens i nenes –avui homes i dones– que van créixer entre les parets de l’hospici. “Molts gironins ara passen per davant de la Casa de Cultura sense conèixer-ne el passat. És un edifici que batega tal com batega la ciutat”, deia Mutos.

Marta Madrenas va reconèixer el “treball extraordinari” del llibre, perquè “a vegades ens sembla que tot està explicat” i encara queda molta feina per fer. Per l’alcaldessa, el llibre ha servit per “visibilitzar vides invisibles” i ha fet una aportació imprescindible per a la ciutat.

Miquel Noguer va comentar que l’edició del llibre –Editorial Gavarres– ha fet un acte de justícia i responsabilitat i ha permès “parlar de la història” de la ciutat i a la vegada conèixer la història d’aquells nens i nenes que van viure en un món fosc i de reclusió.