Què és això que veiem?

Quan el seu avi matern va morir, l’any 2010, Nuria Giménez Lorang va fer una descoberta inesperada: a les golfes de la casa suïssa del difunt va trobar-hi un munt de bobines. Aquestes contenien pel·lícules que el seu avi havia rodat feia entre més de seixanta i quaranta anys i de les quals mai no n’hi havia parlat. Iniciada en el món audiovisual, Nuria Giménez va plantejar-se què fer amb aquelles imatges, bona part filmades esplèndidament en 8 mm i, sobretot, 16 mm en colors vius. Quasi deu anys després, ha presentat el treball fet amb el material trobat: My Mexican Bretzel, una pel·lícula certament original que, irreductible a categories i etiquetes, fa que els espectadors es preguntin què és allò que veuen, què hi pot haver de veritat i de mentida en la història que, a través d’un text en forma de dietari que apareix escrit a la pantalla, va esbossant-se a propòsit de les imatges i sovint com un contrapunt al que mostren: la vida viatgera i aparentment feliç d’un matrimoni burgés europeu a mitjan segle XX.

Seleccionades, restaurades i evidentment sotmeses al muntatge amb el qual Nuria Giménez ha configurat el seu primer llargmetratge, després d’haver realitzat a tavernes gregues l’any 2016 el curt documental Kafeneio, les imatges corresponen a un home que busca l’acció i el moviment. Aquestes imatges silents, amb una sonoritat puntual afegida molt ben treballada, tenen, doncs, el seu contrapunt en el text íntim, tan sentimental com reflexiu, d’una dona. I és així que es construeix la història de Leon Barrett i de Vivian Barrett com si fos una confidència plena de forats en què l’espectador pot projectar la seva imaginació.