Cultura

la crònica

L’adrenalina promesa

Són molts anys disfrutant del Gran Circ de Nadal de Girona. Set ni més ni menys. Una cita obligada per aquestes festes que ja s’ha convertit en tradició, compartida anualment per entre 17.000 i 19.000 espectadors, fins aquest any. En plena pandèmia, i amb les restriccions imposades de mobilitat i toc de queda, només els gironins de la ciutat i la comarca podrem gaudir d’aquest espectacle que sol combinar arts circenses i xou nadalenc. Concretament, un terç de la mitjana (dos de cada tres espectadors que assistien al Circ de Nadal eren de fora de Girona) i, d’aquests, només per ocupar una grada reduïda a més de la meitat. D’aquí que l’escalfor del públic que sol acompanyar els espectacles aquest any es trobi a faltar.

I és una pena, perquè, després del circ sobre gel, la màgia, l’Orient, el circ sobre aigua o la Xina, l’adrenalina amb què s’anuncia aquesta edició celebrada l’any més desolador de les nostres vides, inclou vuit espectacles realment extraordinaris, dels millors mai vistos a la pista (alguns de repescats d’altres grans circs de Nadal que no s’han pogut celebrar). I servits sense pausa al llarg de noranta minuts de pur esglai, risc i emocions. I, sobretot, d’allò tan escàs i cobejat aquests dies: la il·lusió.

Només de començar, cal enlairar la mirada fins als deu metres. Altura per la qual es mou Alexander Lichner, un germànic amb mandíbules d’acer que desafia la temeritat dalt del trapezi amb força i equilibri, sigui aguantant-se amb un sol peu o amb les dents, voleiant pels aires, com va aprendre de la seva àvia. Ell tot solet és capaç d’aixecar els primers aplaudiments del públic, entregat des del primer instant. Bé, també sent justos, gràcies a l’acompanyament musical de la Paris Circus Orchestra, que ja coneixem del Festival Elefant d’Or.

El mag francès Del Pozo, a continuació, demostra que res no és impossible amb aparicions, desaparicions (a 360 graus) de les seves partenaires, fins a quatre que apareixen del no-res d’una caixa petita al final d’aquest espectacle de pura il·lusió. El còmic Eric Boo, que ha actuat al mític Moulin Rouge, demostra que un mim també pot ficar-se el públic a la butxaca exercint el minimalisme. A continuació, el Duo Solys, amb l’original atracció on el portador, tradicionalment reservat a ells, l’intercanvien constantment.

Ja afrontant la recta final de la funció, fan aparició un altre duet, el Duo Jaspers d’Itàlia, fent gala del perquè són considerats els millors llançadors de ganivets en actiu. El risc es fa latent en cada número, amb l’acompanyant exposada com el pobre fill de Guillem Tell. Literal, ella també comprova com la poma és encertada per una ballesta o els ganivets no la toquen ni rodant en una plataforma. Al malabarista Michael Ferreri no cal que ens el presentin com un recordman Guinness, perquè amb tan sols el seu primer número ja veus com de bo és i bocabadat et deixa quan fa anar fins a deu boles com vol.

I, ja per acabar, arriben motoritzats els sis Hell Riders que, un a un, van introduint-se en l’anomenat Globus de la Mort, una esfera d’acer on aniran encreuant-se a gran velocitat i demostrant el domini increïble de les velocitats i les trajectòries. Una atracció culminant de l’adrenalina promesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.