Rodoreda i Filemó

Quico Vilaró (Barcelona, 1962), filòleg, professor de la UOC i funcionari , debuta en novel·la amb Objectes perduts (Pagès), una obra de 475 pàgines ambientada el 2016, de format coral, en diversos escenaris i que toca temes com ara gihadisme, màfia russa, xarxes de prostitució, internet profunda, corrupció política, immigració, maltractaments masclistes, indigència, vellesa i soledat, la Via Catalana del 2013...

“La vaig inscriure al Registre de la Propietat Intel·lectual com a obra enllestida el 2014, després d’un parell d’anys de feina. La vaig anar refent fins a finals del 2018, en què la vaig oferir a editorials”, explica l’autor. Per tant, ha estat un recorregut entre començar-la i publicar-la de més de vuit anys.

“Un cop Pagès em van dir que la volien, va començar un procés d’edició d’un any. Havia de sortir abans, el Sant Jordi passat, però per la pandèmia es va endarrerir fins ara.”

No és un autor dels que afirma escriure des de sempre, va fer un primer intent “quan tenia uns 30 anys”. “Vaig escriure una primera novel·la que va llegir Jaume Vallcorba, el pare de l’editor, i li va agradar molt. Li va donar al seu fill, que em va dir que estava bé però li faltava epos, és a dir, suspens, un ganxo que et faci anar llegint. I segur que tenia raó”, confessa.

Amb cada cop més responsabilitat laboral i domèstica –va tenir una filla i un fill–, no va poder continuar l’afició d’escriure fins uns vint anys més tard.

“La necessitat d’escriure em ve de voler reflectir la realitat, sobretot la de les persones; no soc un escriptor de temes o de buscar una estètica, ho soc de personatges. Quan tinc uns personatges que m’arrosseguen, la feina és endreçar el que vull explicar, enllaçar les històries, que tinguin l’epos que deia el Vallcorba... Unir dos personatges per veure què en surt de la seva trobada.”

En aquest sentit, entre els molts personatges que hi apareixen, destaca la relació que estableixen de manera casual l’anciana i solitària Josefina i la maltractada Vanessa, que esdevenen una mena de Thelma i Louise (pel·lícula que va marcar Vilaró) camí de l’estany de Sant Maurici amb una urna plena d’un potent verí...

“Aquesta novel·la la van posar en marxa tres personatges: la Marcela, una noia brasilera, esclava d’una xarxa de prostitució, que s’enduen d’una favela quan és una nena –la favela real la vaig visitar el 2012 per feina i em va impressionar molt–; també hi ha el Mateu, un executiu defenestrat que la vol ajudar; i la Josefina, una vella sola, que viu al Raval”, detalla Vilaró.

La novel·la té diverses històries d’amor, “algunes de reeixides i altres de fracassades, amb el missatge que l’amor, quan el vius amb intensitat, té moments dolorosos”. Tot i això no evita la mort: fins a vuit personatges moren de manera violenta.

Conté canvis de to i contingut constants i en una de les línies argumentals pot recordar la sèrie del Daniel Pennac de la família Malaussène, influència que Quico Vilaró admet. “Escric per impulsos, seguint els personatges, no preparo les parts, però després les vaig encaixant”, comenta sobre l’estructura fragmentària.