El món que se’ns assembla
Jordi Puig posa ordre a les seves dèries reunint en una sèrie de llibres la seva “arqueologia del saber”
-
Una família mandreja a l'eixida de casa, amb el seu porc domèstic inclòs. ÚRSULA LLIBRES. -
La col·lecció s'estrena amb els volums "Dentichlor fotocromos" i "Àlbum de família". ÚRSULA LLIBRES. -
La família reunida al voltant del televisor, el nou inquilí. L'autor de la imatge va quedar-hi tan hipnotitzat, que va tallar el cap del pare i el front de la mare. ÚRSULA LLIBRES. -
Un dels fotocromos de la col·lecció Dentichlor dels anys quaranta, corresponent a l'actriu Angelita Navalón. ÚRSULA LLIBRES.
Els dos primers volums tracten dels cromos de Dentichlor i dels clàssics àlbums de família
Els experts en diuen ephemera, de tots aquells documents que no han estat pensats per durar, com els cartells, les postals, els cromos, els fulls voltants, els ventalls de paper o els programes de mà. També són efímeres, a la seva manera, les pedretes de riu que ens emportem a casa tornant d’una excursió, i les petxines de mar, les dents de llet dels fill, les cartes que ja no llegim i les fotos de família, sobretot les que mostren rostres que han deixat de convocar qui els observi amb amor. Al fotògraf Jordi Puig, que ja va aplegar una part de la seva col·lecció al llibre Costa Brava. Postals 1960’s-1970’s, li interessen totes aquestes coses, i moltes més que fureteja als mercats de vell, no només pel que tenen de fugisser, sinó també per la petita vida que inadvertidament hi ha quedat adherida, per com expressen l’ànima oculta del temps en el qual s’inscriuen i per les lliçons d’humilitat que de la seva fugacitat es desprèn.
Del desig de posar ordre al seu copiós basar de dèries, fixacions i bagatel·les, entre les quals és llegendària la seva fascinació per les ampolles de vidre, ha nascut la col·lecció de llibres il·lustrats “El món segons Jordi Puig”, que s’inaugura amb els títols Dentichlor fotocromos i Àlbum de família, tots dos amb disseny d’Àlex Gifreu. A banda de l’edició comercial, se n’ha fet una altra de cent exemplars numerats i signats per a col·leccionistes, que es poden adquirir al web de la seva editorial, Úrsula Llibres , i que contenen un dels cromos originals d’artistes de cinema espanyols que Dentichlor oferia amb els seus tubs de pasta de dents als anys quaranta, en el cas del primer volum, i una de les fotografies de famílies anònimes rescatades dels encants similar a les que es reprodueixen en el segon.
No és només un exercici d’organització de la seva col·lecció de papers i objectes diversos, sinó sobretot d’aprofundiment en allò que representen, la seva particular arqueologia del saber, per dir-ho a la manera de Foucault. Els fotocromos de Dentichlor, en aquest sentit, poden servir per constatar la fragilitat de l’èxit a propòsit d’uns actors i actrius que, encimbellats per la indústria cinematogràfica en ple franquisme a través de la productora Cifesa, avui no tenen ni la categoria de velles glòries, sinó de ninots repintats amb una tècnica d’òfset incipient que transmet una certa “estètica de l’error”, com afirma Jordi Puig, però ni saturats de maquillatge són capaços d’emular el glamur de Hollywood a què aspiraven: mancades d’erotisme, escriu la crítica de cinema Imma Merino en el pròleg, “són imatges puritanes i, sobretot, sense misteri” d’artistes com ara Alfredo Mayo, Manuel Luna, Rafael Duran, Blanca de Solis, Estrellita Castro, Roberto Rey o Nati Mistral. Imma Merino reconeix la seva reticència ideològica i moral davant el cinema que encarnaven aquestes dives i galans en el clima de precarietat i repressió del franquisme, però admet que, passant les pàgines del llibre, es pot redimir un cert fàstic gràcies al fulgor en la mirada de Conchita Montenegro, la primera actriu espanyola que va triomfar a Hollywood, o en la punta de sensualitat que humiteja els llavis pintats d’Isabel de Pomés. Hi ha també la revelació que alguns d’aquestes artistes, tot i plegar-se al patriotisme caspós del règim, havien tingut un passat republicà i van sobreviure a la dictadura sense ser-ne afectes, a vegades aportant-hi enginy, humor i talent.
Pensar les imatges
La reflexió de la crítica de cinema d’El Punt Avui sobre com pensar les imatges més enllà de les evidències invita a explorar el mitjà mateix a través del qual van ser difoses, la marca de crema dental creada per l’alemany Alfredo Klaebish Camman, establert a Barcelona amb la I Guerra Mundial, que reforçaria la promoció del seu producte amb cromos de tema odontològic i, a partir de 1943, amb retrats autògrafs dels artistes més populars de Cifesa, que exhibien dentadures igual d’esmaltades.
Si Dentichlor té al darrere un inventor intrèpid i un repertori de rostres famosos, encara que la majoria ens siguin ja desconeguts (al final del llibre s’hi inclouen una seixantena de biografies), les fotografies de família que Jordi Puig ha anat recollint als mercats de vell han esdevingut imatges “desemparades” un cop trencada la cadena de custòdia que els retenia a la vora dels afectes (“quan van deixar de ferir i de clavar-se com una fletxa?”, es demana l’assagista Cristina Masanés en el pròleg) i han propiciat un Àlbum de família fictici en el qual s’emmirallen els nostres propis records. Com en els àlbums de debò, les cobertes del llibre reprodueixen aquell verd imperi vellutat que s’estilava als anys seixanta per guardar-hi pàgina a pàgina les fotos del casament, la comunió, el pícnic a la platja, el dia de Rams, el ball de festa major, l’estrena del cotxe, el trofeu de pacotilla i les primeres vacances a l’apartament de la costa.
La crònica minuciosa d’aquesta vida imaginària, construïda amb imatges domèstiques de famílies anònimes, té exactament els mateixos episodis que la nostra i, tanmateix, com adverteix Cristina Masanés, no som nosaltres. Cada família construeix el seu propi relat domèstic, cada una és infeliç a la seva manera, encara que tot sovint es fonamenti en “els records dels altres”, dels que enganxaven les fotos a l’àlbum i escollien aquella porció de vida i no una altra per tal de ser perpetuada. Puig assenyala, a més, la semblança furtiva d’aquesta iconografia domèstica, jutjada banal i imperfecta (quants no tenim a l’àlbum el cap del pare o el germà tallat amb imperícia?), amb la dels grans mestres de la fotografia, que semblen remetre-s’hi per documentar gestos de vivesa i proximitat, fins i tot de quotidianitat sinistra, de la mateixa manera que el cinema costumista dels anys seixanta sembla inspirar la felicitat empobrida de moltes imatges de la intimitat familiar, com apunta Masanés.
