“Qui odiarà aquest llibre és qui més el necessitarà”

Soc tot terreny; he fet assaig, contes, guions..., però això m’ha acompanyat tota la vida. El més pompós és el títol. He fet un esforç divulgatiu molt gran perquè no semblés un llibre acadèmic. Com a individu, m’hi convergeixen dos vectors: el narrador i l’antropòleg. Compaginar-los ha fet que entengui l’escriptura antropològicament i l’antropologia, narrativament. Sempre he estudiat el rerefons del fet narratiu. Pot sonar pretensiós, però em centro en tots les elements estructurals de la narrativa de tres actes, la més predominant del món. Em sento intel·lectualment sol en aquest àmbit. Hi ha equacions intel·lectuals prou desenvolupades perquè algú en prengui el relleu.

Sense l’humor i la narrativa no sé què faríem. El món és un lloc molt dur, sort que ens podem riure de nosaltres mateixos i explicar les nostres històries i les dels altres. A més, hi he dedicat moltes reflexions. On és l’origen de la narrativa? No ho sabrem mai, no hi ha marques arqueològiques. Crec que el primer narrador va ser el primer ésser humà i l’impuls principal de la narrativa, que l’hem intentat elevar massa, per pur esnobisme, va ser l’avorriment.

Aquest és l’avantatge d’aplicar l’antropologia a la narrativa. Un filòleg no ho agafarà mai per aquí, però és molt útil per entendre el fet narratiu. L’antropologia es fa una pregunta que per als narradors és molt important: quins instruments ha creat l’ésser humà per entrar en altres realitats? I, a més, en té la resposta: dos instruments i només dos. El xamanisme és la capacitat que tenen individus de sortir del cos, tornar-hi i explicar-ho. I s’ha practicat a totes les societats. La mediumnitat és el procés invers: enlloc de sortir, aquestes entitats meravelloses són les que venen. Els instruments imaginatius són tan poderosos que han generat tots els arguments del món i es poden resumir en dos: algú o alguna cosa va o algú o alguna cosa ve. Això dona una porta d’entrada per entendre la narrativa, per molt reduccionista que sembli. Estic obert que algú m’ho refuti. Jo, en trenta anys, no n’he trobat cap altra més enllà de la fusió dels dos, com ara El Quixot.

És una simplificació i una manera de treure’n ferro, una manera d’acostar a la narrativa l’estructuralisme antropològic, que alhora ve de la lingüística. Una paraula gens petulant, al contrari. Per situar les coses a lloc. I per crear un sistema classificatori divideixo entre autors narradors –que es dediquen a fer relats en tres actes– i autors literats, que hi renuncien, com ara Joyce i Proust. Albert Serra o els que filmen com creix un codony també estan als antípodes dels tres actes.

Te’n recordes de l’anàlisi sintàtica que estudiaves al col·legi? Es feia perquè el llenguatge és una estructura. I per què no fer-ho amb la narrativa, si és el producte més elevat i evident del llenguatge? Jo faig anàlisis sintàctiques dels relats. Es pot fer de qualsevol relat: la narrativa és universal i n’hi ha en qualsevol cultura. És una feinada! Aquest llibre és com una introducció i estic obert al debat.

No ho he explicat tot. Si això fos una classe d’anatomia, només hauria parlat de l’esquelet. Aquests conceptes no són abstraccions. Poso molts exemples, i quan faig conferències passo pel·lícules per veure-ho més clar. Només hi ha una excepció amb papitus imperfectes: Casablanca, que es feia improvisadament, escrivint el guió la nit abans. Però en l’audiovisual es poden incloure elements accessoris, com ara un bon actor i salvar-ho, com Humphrey Bogart. El papitu acostuma a ser un requisit indispensable; seria la meva recomanació. La gran paradoxa és que qui més odiarà aquest llibre és qui més el necessitarà. És la venjança poètica del papitu!

Si t’estan donant la solució al teu problema! Si ets algú que t’estàs queixant tota la vida que no tens lectors, però, això sí, ets superelitista, fes servir el papitu perquè et llegeixin! Hi ha qui viu molt còmode i no ho acceptarà perquè viu a la seva capelleta, creient-se la concepció literària de l’autor com una espècie d’interlocutor privat amb la cultura. Això és molt francès! Després de la Revolució francesa, França sacralitza l’escriptor. Quan expulsa Déu de la societat, l’interlocutor passa a ser l’escriptor, com feien abans els bisbes i cardenals, algú ungit per l’Esperit Sant (la cultura). Se’l considerarà un mossèn i les seves opinions i direcció moral, sagrades. A Shakesperare li interessava omplir teatres; a Cervantes, fer riure als lectors, i a l’escriptor francès, signar manifestos. Sempre hi hagut una tendència a criticar la narrativa popular. És aleshores quan jo em poso a la defensiva. Com ara els qui critiquen les sèries, l’elit de la crítica audiovisual, perquè allà el qui regna és el guionista. La idea d’artista està obsoleta.

Era per explicar que renunciar al papitu implica riscos. Molts diran que no s’han acabat mai l’Ulisses i molts que els avorreix sobiranament Proust. Això és com dir quin és el meu plat preferit i renunciar a totes les cuines del món? Soc molt eclèctic, des d’un Henry Miller, que és l’anarquia desbocada i que sovint renuncia al papitu, a un Junger, que és protofeixista, o Conrad, que m’ha inspirat molt. O Pla, que mai no va arribar al papitu; per això adorava Rodoreda. M’agrada descobrir. Mai no he tingut un pare literari.