Més Rameau, sisplau, més Rameau!

El 1924, a Barcelona, un emocionat Stravinsky demanava de poder escoltar “més Garreta, sisplau, més Garreta!”. I així vam sortir dimecres del Liceu els espectadors que vam tenir la sort d’assistir a una estrena ja històrica: l’audició per primera vegada a Barcelona d’una òpera de Jean-Philippe Rameau (1683-1764). Però no hauríem cridat demanant escoltar més música del compositor de Sant Feliu de Guíxols, sinó del de Dijon. S’ha posat fi, així, a una absència incomprensible en la programació liceística i de la qual és de justícia reconèixer-ne l’autoria a la direcció artística de Víctor Garcia. Aquest bateig Rameau, a més, s’ha fet per la porta gran, amb un dels conjunts de referència per aquest repertori com ho és el de Les Arts Florissants de William Christie, que, simplement, va brodar una filigrana que va anar molt més enllà de complir la necessitat històrica del teatre de les Rambles.

Cert és que la producció va tenir l’inconvenient de ser una primera interpretació d’una producció que, a finals de l’any passat, s’havia d’haver interpretat representada al Theater an der Wien, però la pandèmia ho va impossibilitar. Com també ha impossibilitat poder gaudir ara de tota la força i brillantor del cor de la formació, a causa de l’obligació de cantar amb mascareta. Però la trempera, la saviesa i entusiasme de Christie van sobreposar-se i li van permetre signar una producció que tardarem anys a oblidar. Esplèndides les creacions del tenor Marcel Beekman (Platée) i La Folie de Jeanine de Bique. Una vetllada per al record marcada per una sonoritat dolça i tendra com la seva Ciaccona, que ens va portar al territori de l’inefable. Més Rameau, sisplau, més Rameau!