L’enigma Comelade

Qui hagi parlat mai amb Pascal Comelade és probable que no hagi oblidat el primer moment: silencis desconcertants; dubtes de si, de fet, al personatge no li has entrat amb mal peu, i ganyotes i esbufecs que, tal com va poder comprovar la Cobla Sant Jordi en la seva primera trobada amb ell, no necessàriament han de ser senyals de desaprovació en absolut. Les converses següents, apassionades i plenes de reflexions insospitades, però, tampoc s’obliden i, entre les quals, hi ha les que el periodista Donat Putx (Granollers, 1966) va mantenir durant tres anys amb ell a Ceret i que, ara, formen l’esquelet del llibre Pascal Comelade, l’argot del soroll (Empúries), la immersió més exhaustiva que s’ha fet mai en el particularíssim univers de l’artista de Vernet. “Comelade és un tipus xerraire i amb un sentit de l’humor al·lucinant. I quan el tractes amb profunditat, t’adones que és també una persona d’una gran generositat”, explica Putx, que ha parlat amb una vintena de testimonis més per fer un retrat de 317 pàgines que es completa amb una meritòria reconstrucció de l’immens trencaclosques que és la discografia del nord-català.

No cal avançar gaires pàgines per adonar-se del tarannà del segon fill dels nord-catalans Pere Comelade i Eliana Thibaut, nascut el 1955 a Montpeller, on el pare, home de “fortes conviccions catalanistes”, havia obtingut una beca per estudiar-hi medicina, i la mare, que esdevindria una reputada cuinera i divulgadora gastronòmica, treballava en una escola. “Escoltes una peça d’en Pascal, sigui amb la Bel Canto Orquestra o, per exemple, en un dels espectacles de dansa en què ha participat, i et calen molt pocs segons per adonar-te que sona totalment a ell”, assegura Putx. “En un moment del llibre diu que, tot i no haver tingut mai cap hit, ha trobat el seu argot, i aquesta, sens dubte, és una de les claus. Jo diria, també, que ha trobat la seva poesia, perquè molts músics que han treballat amb ell diuen que el so d’en Pascal, al capdavall, és un so poètic.”

S’hi palpa passió, en el llibre, quan Comelade parla dels seus referents, amb MC5 i el “capità” Beefheart en posicions d’honor. “Es considera fill de la música de la ràdio, del rock-and-roll, així com de la música del carrer, que és la que sentia en envelats, autos de xoc i conjunts de cobla”, revela Putx. “Sap extreure or de totes les músiques i, de fet, és també un gran melòman. En les visites que li vaig fer, no hi va haver matí que no arribés el carter amb un enviament de discos, segurament singles de garage, que s’havia fet demanar!”

L’argot del soroll revisa totes les aventures comeladianes, amb capítols imprevistos, com quan va tenir l’escriptor txec Milan Kundera a casa fent un cafè, i d’altres de més divulgats, com les seves famoses col·laboracions amb PJ Harvey i Robert Wyatt. “És curiós, perquè, amb Wyatt, hi ha tingut sempre una relació epistolar i prou; no s’han conegut mai”, revela Putx. “T’ho explica, però, com si això fos la cosa més normal del món. I, de fet, quan vaig parlar amb Wyatt, es feia evident que estimava de debò en Pascal.” S’expliquen també les connexions amb Víctor Nubla (el primer a editar-li un disc a Catalunya), amb Enric Casasses (tant en la seva faceta de “trianglista” de la Bel Canto com de recitador), amb Sisa (amb qui va firmar a mitges el disc Visca la llibertat) i amb Albert Pla (amb qui va fer, diu, la seva única gira “convencional”). I, potser per primer cop de manera desenvolupada, amb Lluís Llach i Ovidi Montllor, que el van tenir a casa quan, “amb 17 o 18 anys”, Comelade va trobar a Barcelona, segons admet en el llibre, “una manera de viure mil vegades millor i més intel·ligent que a França”.

Va ser a Barcelona, ja molt diferent, però Barcelona igualment, on Comelade, durant la Mercè del 2019, va fer un concert de comiat dels escenaris. “Des d’aleshores, però, no ha parat!”, adverteix Putx. “Ja acumula cinc discos i s’està fent un tip de treballar...” L’argot propi, i la seva personalíssima manera de fer, per si algú ho dubtava, perduraran fins al final.