“Sense nosaltres, la vida es recompon i segueix”

És veritat, a les meves trames sempre hi havia un fet delictiu: el deute de joc, el robatori de l’anell o el transport d’un cadàver. Quan vaig acabar Flor salvatge, vaig tenir la sensació que s’acabava un cicle de la meva narrativa. A L’afer marsellès i Flor salvatge, sobretot, hi havia personatges que feien de xarxa, de salvavides dels personatges principals. Eren famílies no heretades, sinó buscades, que t’ajudaven a suportar la vida i a trobar el teu lloc al món, i m’agradava parlar de la vida quotidiana que es teixia entre ells, amanida amb aquesta trama que era una mica l’esquer perquè el lector avancés.

Quan vaig acabar Flor salvatge, estava una mica cansada de trames complexes, i vaig començar els contes de La font i els dies, que són peces més intenses i concentrades i on l’anècdota argumental no és tan rellevant. Em vaig adonar que empatitzava amb els personatges i que donava sortida a una vena potser una mica més lírica. No tenia ganes de tornar a escriure com abans. Volia un llibre diferent, que em representés un repte nou, que no fos una altra Flor salvatge.

Al principi, volia escriure sobre l’absència, però sobretot de la nostra condició de prescindibles, malgrat que ens pesi. En dos sentits. Hi ha com un gir a la novel·la, que no explicarem. Volia parlar de com influïm en la vida dels altres senzillament perquè som aquí: ens enamorem, tenim fills i amics que ens estimen, però tot això només passa perquè hi som, i si deixem de ser-hi, el món es recompon i fagotitza el nostre espai; la vida es recús i continua. És una gran lliçó d’humilitat. Ets important per a la gent perquè hi ets, però si no hi fossis no et trobaria a faltar ningú. Hi ha pèrdues difícils de superar, però encara que deixin una ferida, la vida continua, perquè té una força tan abassegadora que se t’endú i t’arrossega.

És un llibre trist, perquè l’absència no la pots tractar amb alegria, però crec que és també molt serè, i el que se’n desprèn és que has d’aprofitar el teu moment, sense pensar en el llegat que deixaràs. És el que fa l’Oriol Gante. Tira endavant, fa tot el que considera que s’ha de fer. No és algú que es torturi pensant que ha de ser bo amb els altres o quin concepte quedarà d’ell: va fent, i el dia que no hi és, la vida es recompon sense ell.

Una persona de l’editorial em va dir que l’Oriol li havia fet molta pena perquè només era un bon home que intentava ser feliç. És una persona que també ha patit els seus traumes: va perdre la mare de molt jove, va haver d’encaixar en una nova família amb una segona mare, el seu pare esperava d’ell que fos una persona aventurera i ha acabat tenint una vida molt normal, es va casar convençut que tot aniria bé i no ha estat així... Això li passa a moltíssima gent. Sí, deixa la dona i la filla i se’n va amb una noia més jove, però això també passa sovint. Si tu et desenamores de la teva parella, per dolorós que sigui, què té d’estrany que la deixis? La vida és així. No pretenia fer el retrat d’una persona dolenta. És un paio que va a la seva, i això el fa ser una mica egoista, però tampoc és que sigui malvat. Es posa a si mateix com a prioritat, però això ho fem tots, perquè ningú no s’està amb la seva dona sense estimar-la...

Sí, és clar, diguem que, si t’enamores d’una altra persona, no te n’estàs només per evitar donar un disgust a la dona. En tot cas, ho fas perquè a tu t’interessa aquesta situació. Si et convé mantenir una família estable mentre vius una aventura, doncs ho fas, però no pas perquè pensis que deixar la teva parella la farà patir, sinó perquè tu ho vols així. A l’Oriol Gante li convenia deslliurar-se d’una relació caducada i emprendre l’aventura que representa la Regina. És una qüestió d’eleccions: abans m’agradava la Irene, però ara estic enamorat de la Regina. Perquè és millor que la Irene? No. És pitjor? Tampoc. Només que abans estava enamorat d’una i ara ho estic de l’altra. Sempre procuro que els personatges siguin molt versemblants, i perquè ho siguin, no han de ser ni bons ni dolents, sinó tot el contrari. Tot i això, m’acusen de no deixar els homes gaire ben parats a les meves novel·les.

És una comoditat, per a l’Aureli, trobar una dona que es faci càrrec d’una família trencada. Ell havia concebut la paternitat amb una altra persona, i ara aquest pla, tot sol, li ve gros. També ho trobo molt humà, això. És el que li va passar a Juan Marsé: la mare va morir en el part i el pare, no sabent què fer amb la criatura, la va donar a una altra família. L’Aureli no arriba tan lluny, però li cau al damunt una responsabilitat que no sap com manejar, i és més fàcil de portar amb algú que es faci càrrec de la situació, que és l’Odile, una dona forta que ve d’una experiència desastrosa amb el primer marit i s’acomoda a la placidesa de la nova família. És una entente cordiale: tots dos busquen l’empara de l’altre.

Per a l’Oriol és la possibilitat de tornar a començar. S’ha casat, ha tingut una filla i ha sortit malament, però té una segona oportunitat, i per llançar-s’hi ha de deixar de banda la primera. Sí, és clar, hi ha un punt d’egoisme. Però és que quan poses les banyes a algú, t’esculls a tu mateix. Entre deixar fotut a l’altre o estar-hi tu per haver-te negat allò que desitges, prefereixes que es foti l’altre. És l’abecé de la humanitat, per desgràcia.

Exacte, i reflexions que ens podem fer molts dels lectors: sobre el pas del temps, sobre el deteriorament, i sobre el fet de deixar de ser nosaltres mateixos per la degeneració física. Aquest és un fet que m’inquieta molt. Estem convençuts de saber qui som i que això és inamovible, i de sobte una malaltia et torna estrany a tu mateix, com li passa a l’Aureli.

És un personatge molt desorientat. Ja no anava ben encaminada, i quan el pare se’n va amb la professora de ballet, queda encara més destarotada. Abans no pugui fer les paus amb ell, l’home va i es mor. La pèrdua de l’Oriol l’afecta perquè és un personatge en ple desenvolupament, però encara afecta més la Irene. Ja hauràs vist que l’estructura de la novel·la va amunt i avall en el temps, i els personatges recorden l’Oriol en el moment de la mort i deu anys després. Doncs la Irene, al cap de deu anys, no se l’ha tret de sobre. Era l’amor de la seva vida i, encara que ja té relació amb un altre home i la nena s’ha encarrilat i les coses més o menys li rutllen, allò és una ferida que no ha pogut acabar de tancar. Perdre el pare és un drama, però ets jove i la vida va endavant, però si perds la parella el dolor és més difícil de reconduir. Quan es va morir el meu pare, jo tenia vint anys, i va ser un cop molt dur, però infinitament més colpidor per a la meva mare, perquè al final nosaltres, d’allà, vam anar cap amunt. La meva mare també va refer la seva, de vida, però aquella fractura va ser molt més important. A la novel·la passa una mica això: la Nàdia sabrà reconstruir-se a partir d’aquell dolor, però la Irene no havia paït encara que l’home que estimava la deixés per una altra –fins i tot potser coquetejava amb la idea que ell tornaria–, i arriba la mort abans que hagi pogut entendre-ho perquè ja no li faci mal.

És veritat. A mesura que es fan grans, allò que pensaven respecte a l’Oriol va canviant. A la Nàdia li sap greu que el seu pare s’hagués mort quan estaven tan enfadats, perquè al cap de deu anys aquella ràbia s’ha aplacat. Els amics també modulen el record. En Sisu, el millor amic de l’Oriol, admet al final que es preocupava més d’ell que dels altres, mirat en perspectiva; quan es veien cada dia, costava d’adonar-se’n. La Irene pensa si amb més temps com a mínim hauria arribat a sentir indiferència pel seu home.

A vegades n’hi ha que es fossilitzen. Aquella escena de mare i fill al bosc la vaig pensar perquè l’Oriol m’havia sortit amb poca tendresa, i vaig incorporar-hi algunes escenes, com la del gos o el naixement de la Nàdia, que humanitzen el personatge. La imatge que ha construït de la seva mare és la d’una fada, un ésser sobrenatural. De mica en mica anem modelant els records, per això són tan poc fidels a la realitat. De fet, només entenem els pares quan també tenim fills. Tu llegies Esther y su mundo?

Quan jo era joveneta, m’hi identificava molt perquè tenia els mateixos anys que ella. Fa un temps me’n van regalar una reedició i va ser una decepció: ara m’identificava amb la mare! L’Esther em semblava una nena poca-solta que feia coses absurdes, mentre que la pobre mare havia de bregar amb unes filles boges. La meva perspectiva ja era una altra.

En realitat el món és una abstracció, només és ‘un món’, el nostre món. El meu n’és un i el teu, un altre. Aquests personatges han establert una sèrie de relacions al voltant de l’Oriol Gante i han construït un món amb ell al centre. I aquest món, sense ell, serà un altre. L’article determinant canvia molt el sentit. El món és molt gran i no sap que l’Oriol Gante existeix, però un món, el seu, sí que ho sap, i aquest món sense ell queda afectat.

El primer que tenia al cap correspon a la primera part, però vaig pensar que hi faltava alguna cosa, que podia reblar el clau. Amb la nova perspectiva tot va començar a prendre sentit com un tot i va néixer la necessitat d’articular el llibre en tres parts, com una sèrie de variacions sobre el mateix tema.

Sempre parles del mateix. En el meu cas, de les relacions personals i del pas del temps. No diré que m’obsessionin, però sí que els tinc molt presents. El pas del temps, aprofitar el temps, el temps cíclic, etc. I en general tothom necessita relacionar-se amb la gent, excepte els que tenen vocació de llops solitaris. Sí, sempre escric sobre això. No m’interessen els herois ni la gent extraordinària.

Sent fidel a la meva narrativa, he tancat un cicle. Tot i que l’Oriol Gante és el protagonista, els personatges es van fer de seguida tan forts i vigorosos que, quan vaig acabar, vaig tenir la sensació que podia fer una novel·la de cada un d’ells. Tenen molt de potencial. Potser l’Odile donaria lloc a un fulletó, i la Clara Fortià, a una reivindicació feminista, però tots tenen la seva novel·la. Podrien ser el centre d’un altre univers.