Arts escèniques

La veu de l’Hilari

Guillem Albà i Joan Arqué traslladen la força de la Natura de la novel·la ‘Canto jo i la muntanya balla’ a l’escenari de la Biblioteca de Catalunya, en una proposta visual i poètica

La composició musical enllaça escenes que ressegueixen la trama de la Mia, l’Hilari i la Sió
Albà i Arqué han signat per separat fins ara un grapat d’obres de delicada sensibilitat

Explica la novel·la d’Irene Solà Canto jo i la muntanya balla que Hilari era un fill de poeta que li agradava mantenir vius els versos a través de l’oralitat, sense escriure’ls en cap paper. Però, evidentment, en el llibre s’hi imprimien. Ara la intuïció de Guillem Albà i Joan Arqué (amb dramatúrgia de Clàudia Cedó i composició musical de Judit Nedderman) tornen la veu a aquell poema en una proposta visual i poètica. De la fantasia i cruesa del món en les muntanyes del Ripollès de tres generacions, es passa a una màgia situada dins de la Biblioteca de Catalunya, que passa a ser un personatge més de la trama. L’obra s’estrena el 17 de març i es podrà veure fins al 4 d’abril. L’estrena, pràcticament coincideix amb la de la partitura Les trompetes de la mort de Marc Timón, també a partir del mateix llibre que es va fer dissabte passat al Palau de la Música.

Ha calgut un any i mig per fer realitat una intuïció dels dos directors: traslladar a escena una obra que els havia atrapat i que encara no tenia l’anomenada actual. Van encertar-la, tot i que admeten que l’èxit els ha posat una tensió afegida a sobre perquè és un llibre en què molts lectors l’han imaginat pel seu compte. La seva versió, carregada d’intuïcions (els lectors de la novel·la trobaran ressons del llibre, i els que no la coneguin tindran una “sensació calidoscòpica”, en paraules de l’actor Diego Lorca), procura mantenir un equilibri entre la narració dels humans de vides anònimes i èpiques a la vegada i la contundència de la Natura.

La cantant i compositora Judit Nedderman torna a posar música a una obra teatral. El llarg procés, que ha seguit aquest cop fil per randa, li ha permès comprovar les capes que van sumant-se en una obra per acabar completant el treball. La música, bona part interpretada en directe per la guitarrista Amaia Miranda però també interpretada al violí, contrabaix i percussió per bona part del repartiment, imprimeix un acompanyament constant que uneix les escenes representades en monòlegs o falsos diàlegs. Laura Aubert, Diego Lorca, Anna Sahun, Ireneu Tranis, Caterina Tugores i la mateixa Miranda interpreten un grapat de personatges que pivoten sobre la trama nuclear de la família dels germans Mia i Hilari i la seva mare, la Sió. Però en la peça sorgiran constants cabirols com per art de màgia, en part gràcies a la manipulació de titelles. La força de la Natura serà un nou personatge gràcies a l’espai sonor i a la il·luminació. El públic envolta l’obra per les quatre bandes de l’escenari. Per Tranis, el que podia ser una dificultat ha acabat afavorint-ho perquè és com si la novel·la “els parlés, com si els espectadors acabessin formant-ne part”.

La Perla 29 produeix aquesta peça. Per Albà, era la productora ideal per la cura amb què tracta cada projecte, amb un gust per l’artesania teatral que era necessari per respectar la peça i deixar-la créixer. Arqué (tots dos directors han treballat com a clowns a Rhum, però fins ara mai havien col·laborat junts en la direcció) celebra la capacitat d’escolta per sumar les aportacions dels intèrprets a l’escena, fins a construir un codi específic per a la proposta, amb un cert aire fantàstic que contrasta amb les escenes rurals i els accidents mortals que actuen d’amenaça constant a la novel·la. Anna Sahun admet que una de les seves dificultats va ser actuar partint d’elements simbòlics. Efectivament, per a sorpresa d’Aubert, el que podia semblar difícil de traspassar al públic ha agafat un sentit i és entenedor. La producció preveu una temporada de gira de setembre a desembre vinent.

Arqué, que fins fa poc havia sovintejat direccions de circ (com ara Veus que no veus, de Pepa Plana), s’ha anat prodigant en obres d’una ambigua sensibilitat. És el cas de Qui ets?, de Màrius Serra, o el recentment presentat al TNC Encara hi ha algú al bosc, del col·lectiu Conflicte i Cultura. També Guillem Albà pivota en la comèdia més desfasada (Marabunta, Jaleiu) amb altres peces molt més intimistes com ara Pluja o Trau). També tenen carrera de creació Diego Lorca, de la companyia Titzina; Laura Aubert (membre d’Els Pirates Teatre i també de la primera generació de la Kompanyia del Lliure) i Irineu Tranis (Mas Maiorum).

I la muntanya va anar a la Solà

L.L

Com tants altres autors –d’històrics però, en especial, del present més jove–, Irene Solà prové de la poesia, tot i que, de moment, només ha publicat Bèstia, amb què va guanyar el premi Amadeu Oller el 2012.

En novel·la va debutar amb Els dics, amb què va guanyar el premi Documenta del 2017. I encara va més enllà, com a il·lustradora, participant en diversos projectes col·lectius i sent cofundadora, juntament amb l’artista Francesc Ruiz Abad, del fanzine de creació contemporània Vols russos. 

Llicenciada en belles arts, a Irene Solà l’apassiona la barreja de disciplines, que de fet és objecte del seu estudi acadèmic. Per tot plegat, que la seva novel·la Canto jo i la muntanya balla, amb què va guanyar el premi de novel·la en català d’Anagrama el 2019, hagi esdevingut obra teatral i obra musical la deu fer més que feliç.

Ja s’hi podia sentir després de l’acollida que la novel·la ha tingut, amb unes vendes, només en català, de més de 40.000 exemplars. En la nostra llengua, la consideració de best seller podríem dir que s’atorga a partir dels 10.000 exemplars venuts, cosa que ja ha fet en la versió castellana, tota una fita. A més, tot i que ja són disset les llengües a què ha estat –o aviat serà– traduïda, encara li queda molt de recorregut internacional.

Com a exemple d’aquesta internacionalització, va ser una de les tretze obres premiades per la Unió Europea amb els seus guardons literaris de suport a la lectura. I Solà encara ha rebut més premis, per aquest obra: el Maria Àngels Anglada de narrativa a obra publicada, que organitza l’Institut Ramon Muntaner de Figueres; el Punt de Llibre de la revista Núvol, i el premi de la llibreria de Saragossa Cálamo, en la categoria Otra Mirada.

És evident que la muntanya ha vingut a ella i que pot cantar ben satisfeta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona