Periodisme una mica ‘vintage’
Lluís Foix aprofundeix en els records de joventut a Londres al seu nou llibre, ‘Una mirada anglesa’
“La literatura de la memòria et fa veure el que ha passat amb distanciament, s’explica millor”
La paraula vintage té una cotització a l’alça. Ho va demostrar de nou el veterà periodista Lluís Foix quan va descriure en roda de premsa telemàtica les seves vivències a Londres des de l’any 1974 a Una mirada anglesa (Columna). Foix barreja la seva prosa memorialística amb els records periodístics en un llibre de lectura plaent i memòria civilitzada a partir dels anys que va passar a la corresponsalia de Londres de La Vanguardia en uns anys crucials, quan dimiteix el brillant laborista Harold Wilson –que al 2008 es va saber que estava diagnosticat d’Alzheimer– fins a l’arribada de Margaret Thatcher, que segons Foix va condicionar el futur d’un país en decadència: “Mig miler de periodistes vam ser convocats a Westminster perquè Harold Wilson, que fumava en pipa, notificava que abandonava el poder. No se’n sabia la raó exacta, es deia que per cansament. Després t’adones que escrivies de coses i que no en sabies res. Tampoc se sabia que la reina havia anat a Downing Street a sopar amb el primer ministre, cosa que només havia fet abans amb Churchill.” Foix continua dient que l’arribada de Margaret Thatcher remarca no només que la primera dona fos per primer cop primera ministra: “L’altra qüestió era que aquella dona encetava un corrent conservador que ha influït després fins i tot en el Partit Laborista. Són coses que vèiem i que no les hem enteses fins a molt temps després.”
“El periodisme era un món que ens fascinava. Jo venia d’un lloc més senzill i em trobava amb figures com Masoliver, que parlava a una velocitat extraordinària de coses viscudes. La literatura de la memòria et fa veure el que ha passat. Amb distanciament tot s’explica millor. Era un periodisme condicionat pels temps que hi vivíem”. El vell mestre explica que parla d’un periodisme una mica vintage, “no millor ni pitjor, sinó d’una altra manera.” El resultat és amable, però amb un bon vi. Resulta estimulant per una narració que salta de la fastuosa sèrie The Crown per observar com la llengua condiciona la classe social. Per a l’antic corresponsal, el Brexit ha implicat una frustració, “em va descol·locar perquè no em pensava que prenguessin aquesta decisió”. Ho remata dient que els britànics mantenen tres coses que el fa forts malgrat les circumstàncies: “la llengua de Shakespeare, el parlament i la BBC.”
