Un duo estratosfèric

La interpretació musical no és una ciència exacta i poden passar realitats com l’escoltada aquest cap de setmana en el quinzè programa de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya ( OBC ). Després d’haver passat, l’anterior cap de setmana, amb més pena que glòria per Tarragona i Manresa, aquesta recent producció sota la direcció de Juanjo Mena va donar uns resultats molt diferents. A l’interès d’un programa infreqüent, si bé un xic mal estructurat, el director basc va saber treure el millor de l’OBC. Des de l’obertura beethoveniana de Les criatures de Prometeu, incisiva i fresca, Mena va disposar d’un intel·ligent acompanyament per a una estratosfèrica versió del Concert per a dos pianos en re menor (1932) signada per Josep Colom i Alberto Rosado. Si escriure sobre Colom és haver-ho de fer d’un nom referencial del pianisme ibèric, en els darrers anys hem de sumar-hi grans actuacions, sublims discos i, ara també, la presentació de deixebles seus dins de la que algun dia es parlarà, a ben segur, com ‘escola Josep Colom’. Aquesta va venir representada per Alberto Rosado (Salamanca, 1970), en estat de gràcia, que no prou satisfet, junt amb Colom, per haver-nos submergit en les essències poètiques de l’obra de Poulenc, van afegir-hi una peça pròpia de bis: les Variacions sobre un tema de Paganini, de Lutoslawski, incommensurables. Després de l’assoliment d’aquesta dimensió musical, les dificilíssimes Variaciones concertantes, opus 23 (1953), d’Alberto Ginastera, van ser massa obra. Cert és que era la primera vegada que l’OBC les interpretava, però el resultat va ser més fred que la bona estona amb el duo estratosfèric Colom & Rosado.