Transició en revisió

Àlex Rigola proposa a 23 F Anatomia d’un instant una dramatúrgia de la novel·la homònima de Javier Cercas; Alfredo Sanzol convoca la història moderna en un bar insòlit (El bar que se tragó a todos los españoles), i Clara Manyós i Xesca Salvà introdueixen la canalla en un món en què un personatge autoritari persegueix totes les formes geomètriques que no siguin quadrats (Frank). També Marta Galan signa un teatre comunitari que inclou immigrants de la Barcelona dels anys seixanta amb immigrants actuals a Forasters vindran...

El director del Lliure, Juan Carlos Martel, aclareix que la revisió de la Transició dialoga directament amb l’actualitat. El que passa avui és resultat de tot el que va quedar legitimat durant anys. I que ara es qüestiona.

Per Rigola, 23F constata que la Transició va dibuixar una democràcia “molt més potent del que es pensava”. Sembla que res podria esquivar l’estructura de formigó construïda durant 40 anys de dictadura. Per això la reacció és l’intent de cop d’Estat. Rigola hi veu un relat “apassionant” amb to de western al costat de l’històric i el polític (s’hi entreveu el pragmatisme d’El príncep i l’estratègia de L’art de la guerra, insinua).

Sanzol trasllada pocs dies al Lliure el que és la primera coproducció del CDN amb la sala de Montjuïc. L’obra fantasiosa situa el tardofranquisme en un bar (“una metàfora de país”) en què els protagonistes desapareixen en entrar al lavabo. També ve, directe de Madrid, Las canciones de Pablo Messiez, un univers que cus personatges de Txèkhov amb un univers musical i de sensacions.

Magda Puyo reivindica Caryl Churchill, dramaturga britànica de 82 anys “de les més crítiques i formalment molt original”. Martel va presentar Puyo (que ha hagut de dimitir de l’Institut del Teatre per les pressions arran la denúncia d’abusos al centre) com una de les dones més compromeses i valentes del nostre panorama teatral”. Glòria Balañà, amb Teatre de l’Enjòlit, va fer una versió d’El setè cel el 2014, i abans Jordi Prat i Coll havia traduït Lluny (Sitges Teatre Internacional 2003) i Una còpia al Lliure (2007), en què s’avançava al debat sobre la clonació arran de l’ovella Dolly. Ara, a I només jo vaig escapar-ne, escrita el 2016, s’avança a la pandèmia mundial d’aquest 2020. Ho fa a través d’unes converses apocalíptiques d’unes veïnes. L’obra és coproducció amb Teatro Abadía, L’Artesà del Prat de Llobregat i Temporada Alta 2021. Per cert, d’aquest festival es rescata el monòleg de Joan Carreras Història d’un senglar (o algun cosa de Ricard). L’autor i director uruguaià Gabriel Calderón fa un paral·lelisme entre l’actor que ja mai podrà representar aquest personatge shakespearià i l’ànsia de poder de Ricard III, que, “quan el té, tampoc el satisfà”.

En la línia apocalíptica de Churchill també s’hi suma el col·lectiu VVAA (que l’any passat van fer unes funcions de This is real love). Ara ARCAS 2020 planteja una faula especulativa en què la humanitat es fusiona amb altres formes de vida i apareix un nou híbrid. És un cant a posar fi a la mirada antropocèntrica de l’univers.

Els tentacles del Lliure

Com bona part dels equipaments públics, el Lliure busca ampliar els tentacles en ensenyament. Per exemple, ha iniciat un projecte de Caixa Negra per a educació infantil en què es convida a indagar en un teatre visual més enllà del representatiu. També es treballa amb En Residència i amb Escena Pilot amb quatre instituts amb els quals es construeix una dramatúrgia des de zero. També es vol avançar en el camp de la salut. S’han previst sis sessions amb entitats de salut mental per establir un dossier que faci viable l’ús terapèutic de la cultura.