Un far de modernitat

En el seu manifest fundacional es definien com un grup “obert a totes les noves inquietuds espirituals”. I allò que els unia era “salvar el que hi ha de vivent dintre el nou i el que hi ha de sincer dintre l’extravagant.” De nom es van posar Amics de l’Art Nou, ADLAN, i van aconseguir ser un corcó de l’escena cultural barcelonina oficial, esclava dels preceptes conservadors de tall noucentista. És clar que van tenir alguns aliats imprescindibles. El context polític de la Segona República, fonamental. Però també, molt, un artista que havia patit en la seva pròpia pell la intransigència dels que es resistien a fer de Barcelona una ciutat homologable a l’Europa més avançada: Joan Miró.

Miró havia fugit a París després del fracàs absolut de la seva primera exposició a les galeries Dalmau, el 1918. No només no va vendre res sinó que, a més, el van prendre per boig. Però, encara que lluny del seu país, no es va resignar i va continuar maniobrant per fer trontollar l’statu quo que considerava la seva pintura una aberració (Rafael Benet dixit). “Miró va tenir una estratègia política molt clara respecte a la introducció de l’avantguarda en la societat catalana”, raona Joan M. Minguet, membre de l’equip de comissaris de l’exposició Miró-ADLAN. Un arxiu de la modernitat 1932-1936, patrocinada per la Fundació Banc Sabadell, que es pot visitar a la Fundació Miró fins al 4 de juliol.

ADLAN es va conxorxar amb Miró, i Miró amb ADLAN, per regenerar l’ambient cultural en la Barcelona dels anys trenta. L’aventura va durar poc, tres anys i escaig, però va deixar un llegat de mig centenar d’actes de mirada ampla. “Van donar visibilitat a la dansa, el jazz i el circ, que fins llavors no tenien consideració artística”, remarca la també comissària Muriel Gómez. Recitals de Lorca, concerts de Robert Gerhard... i exposicions de Picasso, Dalí, Alexander Calder, Man Ray, Jean Arp i, per descomptat, de Miró, que alhora va ser el que va posar en contacte ADLAN amb aquestes figures internacionals, a les quals mai hauria passat pel cap exposar en una ciutat perifèrica amb tant col·leccionista d’ordre; “miop”, en diu Minguet.

Miró en va organitzar cinc, de mostres, per a aquella associació que havia sorgit de la petita burgesia i que compartia sensibilitat i seu amb el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), al número 99 del passeig de Gràcia. Totes les activitats que feien eren restringides als seus socis. Exposicions incloses, que duraven poques hores i es muntaven en llocs diversos i no sempre de naturalesa cultural.

En el cas de Miró, la primera i l’última es van celebrar al seu domicili particular del passatge del Crèdit. Però tot i que fossin de caràcter privat, ADLAN i Miró es van preocupar que tinguessin un gran ressò públic, gràcies a la seva sintonia amb els que escrivien a la premsa, Sebastià Gasch, J.V. Foix, Carles Sindreu...

Les revistes van ser un altre espai des d’on van propagar el seu ideari. L’hivern del 1934 van gestar un número especial, mític, per a la capçalera D’ací i d’allà. I el 1936 tenien un projecte de publicació pròpia, Síntesi, però que no va poder tirar endavant perquè la guerra ho va estroncar tot. També el grup, l’herència del qual en la postguerra va ser un far per reprendre la modernitat perduda.

Miró no tenia cap necessitat de col·laborar amb ADLAN. Encara més: li portava més problemes que cap altra cosa amb els seus marxants de París, Nova York i Zuric. Però ho va voler així: presentar en primícia la seva nova producció artística als seus amics barcelonins. Obres majúscules que després lluïen a les principals galeries del món. Primer volia jugar a casa, també per recollir impressions de la seva gent de confiança, com un camp de proves.

Una selecció d’aquestes obres s’han integrat al projecte de la Miró, per bé que Minguet anima a veure-les “com a documents” d’aquest capítol de la història de l’art del país. Uns documents més que dialoguen amb molts altres de l’arxiu ADLAN, el gruix principal del qual el custodia el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (Coac). “No és una exposició amb documents sinó de documents”, precisa Gómez. Un conjunt de papers humils (cartes, invitacions, fulletons...) que s’haurien pogut perdre perfectament, i que si s’han conservat ha estat només gràcies a la meticulosa tasca que va fer la secretària del grup, Adelina Lobo.

Sense el seu neguit per “guardar la memòria” d’ADLAN, aquesta exposició no s’hauria pogut fer, sosté Jordana Mendelson, que, des de Nova York, ha completat el treball curatorial en xarxa, i que també ha comptat amb Dolors Rodríguez Roig d’assistent.