Art

Les imatges secretes de la guerra

El MNAC traça en una gran exposició tot el periple d’Antoni Campañà, el fotògraf que va amagar el seu arxiu

Els familiars de Campañà van descobrir fa tres anys el seu fons fotogràfic en un garatge
“Hauria pogut ser Agustí Centelles abans d’Agustí Centelles, però no va voler”

Antoni Campañà (Arbúcies, 1906 - Sant Cugat del Vallès, 1989) va morir sense haver ensenyat mai a ningú les fotografies que va fer del 1936 al 1939. Fins i tot les va ocultar a la seva pròpia família, que tres dècades després les va localitzar per sorpresa dins de dues caixes vermelles en un garatge. Amb raó s’ha considerat l’últim gran tresor fotogràfic de la Guerra Civil Espanyola, aquest fons integrat per 1.200 positius i, en una tercera caixa que va aparèixer en un altre racó perdut, 5.000 negatius. El director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Pepe Serra, va ser un dels primers a veure’l, i ho va tenir clar tot d’una: “Això ho hem d’exposar aquí i ràpid.”

I així ha estat. La guerra infinita (fins al 18 de juliol; res és casual) descobreix les imatges secretes d’aquest fotògraf, catalanista, xofer de l’aviació republicana a les acaballes del conflicte, que “hauria pogut ser Agustí Centelles abans d’Agustí Centelles, però no va voler ser el referent gràfic de la Guerra Civil”, exclama Arnau González i Vilalta, membre de l’equip de comissaris que han propulsat el projecte, i que completen Plàcid Garcia-Planas i Toni Monné, net de Campañà. Només amb aquestes fotografies inèdites haurien pogut bastir l’exposició, però han volgut ser més ambiciosos i han traçat tot el seu periple, el seu abans i el seu després, és a dir, una vida sencera de dedicació a la fotografia. “És una exposició molt psicològica”, que vol arribar a la veritat “de la persona que hi ha darrere de les fotografies”, subratlla González.

“Era la bomba. Molt inquiet, feia mil coses a la vegada. Va ser devorat per la seva pròpia obra”, diu el seu net, l’Indiana Jones de la descoberta d’aquest llegat desendreçat, fa tres anys. Volgudament desendreçat. Com els nens petits que es tapen els ulls i es pensen que ningú els veu, Campañà es feia el longuis quan algú li demanava pel seu arxiu d’imatges de la guerra. Tothom del ram sabia que n’havia fet, perquè algunes, poques, s’havien publicat. Ho ben sabia Marta Gili quan va comissariar la seva antològica a la Fundació Caixa de Barcelona i li va suggerir exposar-ne una selecció. S’hi va negar en rodó. I li faltaven mesos per morir. Fins al final, el va perseguir “el trauma” del que havia viscut i havia documentat amb la seva Leica, principalment a Barcelona.

Per què, en plena democràcia? Els comissaris assenyalen que l’exposició planteja més preguntes que no pas respostes. En la seva reconstrucció biogràfica trepitgen sovint el terreny de les hipòtesis. On hi ha dolor, hi ha complexitat. Campañà és un home que el 1939 es va trobar en una cruïlla de camins. Primer va agafar el de l’exili, però abans d’arribar a la frontera va girar cua i es va entregar als franquistes. Un fotògraf del bàndol dels guanyadors, conegut seu, José Ortiz Echagüe, el va salvar de la purga: “Ves-te’n a casa.” Neguitós, va pensar un lloc que no aixequés sospites per poder camuflar les fotografies que podien ser proves per represaliar moltes persones que havien lluitat pels ideals republicans. Va triar l’Arxiu Mas, poc abans que s’integrés a l’Institut Amatller d’Art Hispànic. El 1943, va veure com el règim utilitzava (sense signar) les seves estampes de ciutadans buscant desesperadament menjar entre les runes en el llibre El alzamiento, la revolución y el terror en Barcelona. I va córrer a retirar el dipòsit. A partir d’aquell moment, se’n perd la pista.

La tesi principal dels comissaris és aquesta: “Les fotografies de Campañà no pretenien servir la causa de ningú, i això obre un debat sobre la seva equidistància o falta de compromís. De fet, quan han reaparegut, en la publicació La capsa vermella (2019), de l’editorial Comanegra, han generat reaccions diverses, reinterpretacions antagòniques, que és el que ell no volia.” Tornant al seu temps, lògicament la manipulació que en van fer els franquistes li va doldre molt. Però els que van defensar la República també van fer les seves maniobres propagandístiques. El fotògraf John Heartfield, pioner dels fotomuntatges polítics, va transformar per a una revista de Praga un retrat seu d’uns refugiats malaguenys a Barcelona en víctimes de la destrucció de Gernika.

Campañà encarna les contradiccions d’aquells tres anys de fúria desbocada. Ell, catòlic practicant, no va passar de llarg quan els incontrolats van cremar esglésies i van assassinar monges i capellans. En les seves imatges surt tot.

I tot amb una mirada “artística” que havia forjat des dels anys vint, obstinat a capturar punts de vista originals. L’abans. Un fotògraf amb carrera fins i tot internacional, que havia guanyat premis i que havia il·lustrat portades de revistes de prestigi. Amb un estil personal en què havia dotat l’anacrònic pictorialisme d’avantguarda que havia xuclat de l’Europa culturalment més desperta. I sense casar-se amb cap tema. Tocava el món del teatre, que l’apassionava. Tocava el xoc entre allò vell i allò nou, el món rural i les ciutats creixents. Tocava el futbol. L’última fotografia que va fer abans del daltabaix del 1936 va ser l’aturada de Ricardo Zamora en la final de la copa de la República, a València. La del Madrid que es va imposar al Barça. La de l’última multitud que va ficcionar una batalla en un camp de gespa.

El després. Campañà reprèn la seva carrera amb l’oblit imposat i autoimposat com a estratègia per tirar endavant. En el tram final de la seva vida, s’afegirà al boom turístic. L’artista Jesús Galdón, que ha dissenyat el muntatge expositiu del MNAC, ha gestat una instal·lació amb les postals que va crear per vendre al món la millor imatge de Barcelona. “Va fer bon negoci. Després de la guerra, es va reptar a no passar mai més gana ni a veure més misèries”, explica el seu net. El preu: el silenci.

“El gest d’amagar el seu arxiu va ser la seva millor foto”, rebla González. Al cap i a la fi, l’hauria pogut destruir i no ho va fer. Els hereus no saben quin serà el seu destí. “La nostra voluntat és que es quedi aquí [a Catalunya]. Seria el més lògic, però les coses no sempre són tan fàcils”, conclou Monné. Centelles va obrir el camí de valuosos llegats de creadors catalans que han acabat fora del país. I la lògica tampoc era aquesta.

Mentrestant, la gran exposició al museu d’art de capçalera del país estarà acompanyada de dues mostres més que s’obriran en breu, a la Casa Seat i al Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera, i d’un documental que estrenarà TV3.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona