L’espia octogenari
El film xilè ‘El agente topo’ aconsegueix una sorprenent nominació a l’Oscar al millor documental amb l’entranyable història d’un avi infiltrat en una residència
“Vam rodar en una residència, però mai vaig dir que hi anàvem a posar un agent infiltrat”
“Aquí el principal problema no és com cuiden les persones, és la solitud, la pandèmia de la solitud.” Sergio Chamy, un home de més de vuitanta anys, s’ha infiltrat en una residència d’avis per investigar uns presumptes maltractaments, però no en treu els resultats esperats, sinó informes amb frases com aquesta i l’empatia i connexió emocional amb els jubilats amb qui conviu durant mesos.
El agente topo pot sembla una ficció creada amb trucs de manual de guionista, però és tot ben real. Acaba d’aconseguir una fita important, igual que Balseros, de Carles Bosch, el 2002: és una de les cinc nominades a l’Oscar 2021 al millor documental, categoria habitualment dominada per produccions anglosaxones.
Vam tenir oportunitat d’entrevistar Maite Alberdi, la directora, guionista i ànima d’aquest projecte, en el passat Festival de Sant Sebastià, en què aquest film va guanyar un premi del públic i es va començar a convertir en un fenomen. Ens va explicar la línia que separa realitat i ficció: “És una pel·lícula que es construeix a partir d’elements obtinguts directament de la realitat. És 100% real i 100% ficció, perquè és la meva mirada sobre aquesta realitat. La construcció està en el fet que és el meu punt de vista. Però tot el que passa és real, tots els personatges són reals, la residència i el cas existeixen.”
Maite Alberdi volia fer una sèrie televisiva sobre agents infiltrats i va contactar amb una agència de detectius. El projecte es va haver de descartar, però del treball amb aquesta agència va sorgir el llargmetratge. Una família va encarregar que s’investiguessin els presumptes maltractaments a la seva àvia, ingressada en una residència d’avis, i l’agència va convocar un càsting per escollir un detectiu que s’hi infiltrés. Sergio Chamy és un dels que s’hi van presentar i va acabar protagonitzant el film.
Anunci de feina
“Sergio efectivament va comprar el diari un matí de diumenge i va veure l’anunci en què oferien feina a una persona de més de vuitanta anys –explica la directora–. Va ser un regal per a ell, i també per a mi, no m’esperava tenir un personatge tan increïble. El vaig veure i em vaig enamorar d’ell, va ser un amor a primera vista.”
Sergio, doncs, va ingressar a la residència com si fos un avi més. L’equip de rodatge també hi va entrar, però no van donar tota la informació: “Vaig anar a la residència i els vaig dir que hi anàvem a fer un documental, però els vaig mentir, mai els vaig dir que hi anàvem a posar un agent infiltrat. Els vaig dir que m’agradaria posar el focus en com és la vida d’un resident nou, durant els primers mesos. Sergio i jo vam actuar com si no ens coneguéssim. Vam rodar 300 hores de material. Mai deia acció, gravàvem fins que la realitat es revelava davant la càmera.” Els avis, doncs, “no saben que hi ha un espia i no saben que l’espia té càmeres ocultes; són conscients de la meva càmera, però no dels aparells de Sergio.” Maite Alberdi remarca les similituds entre el documentalista i l’espia: “Fèiem seguiment de gent, i de vegades estàvem tot el dia asseguts en una cantonada esperant que algú sortís d’un edifici per fer una foto, i això és exactament el que jo feia a la residència, tot el dia asseguda amb la càmera esperant fins que pitjava el botó de REC per enregistrar el que estava buscant. És un exercici de paciència, d’esperar, i una observació voyeurística de l’altre.”
De comèdia a drama
La pel·lícula arrenca com una comèdia, amb el càsting i les lluites de Sergio amb la tecnologia, però es va fent seriosa. “És una pel·lícula que va de la comèdia al drama, perquè comença amb aquesta situació absurda del pitjor detectiu del món que ha d’utilitzar aparells d’espionatge i no sap fer servir ni el mòbil, i des d’aquí entrem en aquest món de la residència, que és dur.” Directora i protagonista van agafant afecte als avis: “Sento afecte per ells, em va passar igual que al protagonista, vaig començar a estimar aquestes persones i em fascina estar amb elles. Sergio deia en començar a treballar que hi volia renunciar, però el vam convèncer de seguir i va començar a trencar els seus prejudicis i a mirar sense deixar-se superar per aquesta realitat, i a agafar i rebre afecte, a connectar-se emocionalment amb aquella gent.”Maite Alberdi destaca la solitud de la gent gran al seu país: “Els índexs de suïcidis més alts de Xile són els de persones més grans de vuitanta anys perquè se senten soles. Donem tota la responsabilitat a les residències, com els pares donen a les escoles la responsabilitat de l’educació dels seus fills. Però no podem responsabilitzar les institucions de tot el que passa. Cadascú té el seu rol. I el rol de qui deixa el pare o la mare en una residència és continuar el vincle. I no vull pensar que és per maldat, és que la vida ens atrapa, se’ns menja, i mai trobem el moment.”Una altra lliçó de la pel·lícula és la gran diversitat de la gent que hi apareix: “Amb la pel·lícula vull que deixem de parlar de la gent gran. Ho omplim tot de classificacions i la humanitat és en allò inclassificable. No podem dir que la gent gran és o fa tal cosa. La pel·lícula arrenca amb un grup de persones de més de vuitanta anys que busquen feina, perquè volen estar actives i perquè la pensió no els arriba a final de mes. Amb la mateixa edat, veiem dones amb demència que volen veure la seva mare, una dona que no ha perdut l’esperança en l’amor i es vol casar, una altra que troba a faltar la seva família i se sent abandonada... Tots són de la mateixa edat. Hi ha una diversitat que impedeix fer un discurs unívoc sobre la gent gran. L’únic que els uneix és la solitud, a diferents nivells, però que és universal, en una edat en què tens una dependència, emocional i física.”
