A propòsit de la violència

“Estimat pacífic i inexpert lector, les pàgines que et disposes a llegir són una invitació explícita i urgent a la violència.” Així s’obre el poemari Blackout de l’intel·lectual Nanni Balestrini (1935-2019), una presentació que escau com l’anell al dit a les noves exposicions de La Virreina Centre de la Imatge. I no només a la que es dedica específicament a aquest artista total i agitador de la lluita obrera a la Itàlia dels anys setanta. El darrer programa que ha concebut Valentín Roma, en espera que es resolgui el concurs de direcció de la institució de la Rambla, reivindica “formes de doblegar els consensos des de l’art, que defugen el que tranquil·litza, el que no et fa pensar, el que parteix d’idees preconcebudes. Donen nom a l’innombrable”, raona el mateix Roma.

Són tres projectes impertinents per a ments benpensants que se sumen al de Joseph Beuys, que es va obrir al públic fa dues setmanes. És molt més el que els uneix que el que els separa, espais i temps distants però travessats per uns mateixos corrents subterranis. Amb Balestrini, a més, La Virreina mou fitxa en el tauler internacional ja que és la primera vegada que el seu arxiu personal surt de la foscor i llueix en una exposició, La violència il·lustrada, títol manllevat d’una de les seves novel·les, traduïda al català fa uns anys.

En català també es poden llegir ara, i això és nou, alguns dels seus poemes a les sales del centre d’art (els ha traduït la poeta Laia Carbonell), com el que va fer a principi dels seixanta (Tape Mark I) amb una computadora IBM primigènia que combinava versos aleatòriament, i amb possibilitats infinites, seguint un algoritme dissenyat per ell mateix. La sopa d’all de les poesies generades per ordinador es va inventar fa 60 anys, poca broma. Però per a Balestrini allò no era un joc innocent sinó un experiment intencionat per “molestar” les paraules, per convertir-les en “un veritable flagell per al cervell lector que diàriament es mou a les palpentes immers fins al capdamunt en el lloc comú i en la repetició”. Aquest lloc plàcid i sense torbacions del qual ell es volia escapar és on –advertia– ens vol l’statu quo perquè no ens desviem ni un mil·límetre de la seva manera d’entendre el món.

Balestrini va aplicar aquesta mateixa estratègia amb collages fets a partir de titulars de premsa que criminalitzaven les protestes de les víctimes del sistema productivista capitalista que ell ja intuïa que seria cada cop més depredador. “Els obrers odien treballar” és el vers que rebla un dels seus poemes. Condemnat, i més tard absolt, va pagar amb l’exili, a França, el seu desafiament als poderosos, però fins al darrer moment va concebre la creació artística com una eina de combat. “Avui el fenomen inquietantment creixent de la dreta populista fa vigent i necessària la seva veu dissident. La seva poesia continua tenint un gran poder d’interpel·lació”, sosté Roma. Els moviments d’esquerres actuals el tenen per un referent. Ho volem tot, títol d’un altre dels seus aclamats llibres, ha tingut molt predicament com a eslògan per dinamitar l’ordre de les coses. Però massa sovint no es va a l’arrel del seu ideari de transformacions radicals de la nostra manera de ser i de fer.

En un moment en què a Barcelona l’inconformisme social està deixant tantes marques als carrers i als cossos de la gent revoltada, una exposició de Balestrini sembla prou oportuna. Barcelona, per cert, no era una ciutat estranya per a ell. Al seu arxiu es custodia la documentació de la trobada que va organitzar el 1967 l’editora Beatriz de Moura a l’escola Eina amb intel·lectuals italians i catalans. Balestrini (també hi va assistir Umberto Eco, que és qui li va posar el sobrenom de brigadista roig de la literatura) va compartir coneixements amb Josep Maria Castellet, Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater, Oriol Bohigas i Oriol Maspons, entre d’altres.

El reportatge fotogràfic inèdit d’aquests homes de la modernitat cultural a la Barcelona sota el jou franquista seria el pròleg ideal del projecte expositiu d’Anna Oswaldo Cruz, Persona. De fet, és un projecte doble. Un el va fer al tombant del segle XX i l’altre, ara a petició de la Virreina. Es tracta d’un qui és qui de l’escena cultural de la ciutat en aquests dos moments temporalment propers, però amb canvis substancials. Per exemple, en la galeria de retrats de la dècada dels noranta no hi ha pràcticament dones i cap rastre de minories.

En la sèrie que Anna Oswaldo Cruz ha gestat vint anys després, un dels que hi surten és el cineasta Jo Sol, a qui la Virreina també ha fet un encàrrec per als seus espais de peu de carrer. A La nit incandescent proposa una mixtura d’imatges, les seves filmades amb les fotogràfiques d’Afra Rigamonti i les filosòfiques de Santiago López Petit, per donar veu als que lluiten per viure en un món hostil. I dins d’aquest marc estrena l’assaig documental Nos queda la noche. Viaje al fondo del querer vivir, en què, explicat per ell, fuig “d’una manera de fer cinema que té la indústria per explicar la realitat”. Com li va passar a Balestrini, tampoc li serveixen les imatges i les paraules de significats desgastats i neutralitzats, i en crea de noves.