Homenatge al poder de la fabulació

A les fotografies, Juan Manuel Gil sembla un hipster seriós, gairebé emprenyat, però en persona mostra aviat un sentit de l’humor, generós i subtil, com el que ofereix a la novel·la Trigo limpio, amb què va guanyar el darrer premi Biblioteca Breve i que ara ha publicat Seix Barral.

Nascut a Almeria el 1979, Gil és professor de literatura a més d’escriptor. Va debutar el 2004 amb el poemes de Guía inútil de un naugrafio, amb què va guanyar el premi Andalucía Joven. També té dos llibres que barregen autoreferents i actualitat, Mi padre y yo. Un western (2012) i Hipstamatic 100 (2014). Trigo limpio és la seva quarta novel·la, després de Inopia (2008), Las islas vertebradas (2017) i Un hombre bajo el agua (2019).

L’obra està protagonitzada per un alter ego (o no) de l’autor, un escriptor que vol escriure la novel·la perfecta i que investiga el passat del seu barri. Un barri a tocar de l’aeroport que un dia, tot i les protestes veïnals, van irrompre a les seves vides. El protagonista, perseguint per la pista d’aterratge una pilota de futbol xutada amb massa força, de petit va estar a punt de provocar un accident aeri. Tancat en una habitació de les dependències de la Guàrdia Civil, va coincidir amb un personatge peculiar que li va explicar la seva vida, una vida per recordar, o per inventar. “La novel·la és un homenatge al poder de la fabulació i una reflexió sobre el relat”, defineix Gil.

A través de capítols curts i àgils, Gil alterna records d’infantesa amb la colla del barri i la família, la llarga conversa a la sala de detencions i un present en què un amic de quan eren petits, que va desaparèixer fa 25 anys, li demana que escrigui sobre fets que els van passar, o que van provocar, en aquella època. I encara ho salpebra amb incursions de teoria literària sobre la mateixa obra que llegim.

Tot narrat amb una habilitat molt destacable per resultar atractiu anant d’un tema a l’altre a través de passadissos narratius, amb un fons inquietant i, com hem dit, un humor elegant i un to sempre fresc.

Entre els diversos jocs que proposa, un està relacionat amb l’autoficció, gènere relativament de moda. “Podríem dir que aquest llibre és una paròdia de l’autoficció. No hi va en contra. Però el recurs de parodiar l’autoficció escrivint autoficció em resultava molt estimulant i, a més, m’allunyava d’una solemnitat literària que em sol deixar força fred”, comenta Juan Manuel Gil que, certament, fuig de la pompositat i assoleix un nivell alt literari amb altres eines que no són el llenguatge forçat.

“És una història teixida amb moltíssim sentit de l’humor, perquè és una clau excel·lent per accedir a la complicitat del lector i per qüestionar-nos, no només la realitat que vivim, també a nosaltres mateixos.”

Sobre el tema de l’estructura i les interconnexions, explica que la novel·la va créixer d’una manera orgànica. “És la meva manera de treballar. Tenia clar com començar i alguns de temes sobre els que volia reflexionar, però el progrés de la història no el tenia decidit”, comenta. I afegeix una teoria: “Vaig aplicar el que anomeno la Llei de la Sorpresa. Com a primer lector del que escric, haig de tenir sorpreses. Si hagués sabut des del principi quins camins agafaria i on em durien, no hauria arribat al final. Sense sorpresa, no hi ha impuls.”

Toca temes diversos, com ara la infantesa, els records i la memòria, l’amistat, els maltractaments, la família, determinats poders, les perifèries, la identitat, la imaginació… “Alguns d’aquests temes, com si fossin un grapat de llavors en un cistell, ja estaven damunt la taula quan vaig començar a escriure. Altres van anar apareixent. En realitat, però, són preguntes. Crec que tota novel·la amaga unes quantes preguntes a les quals l’autor ha d’intentar donar resposta. I si no pot, que ho faci el lector… Per això es treu un llibre del calaix i se li ofereix al lector.”

Un dels elements tècnics més destacables són els diàlegs. “Per a mi, l’oralitat, és un element bàsic a qualsevol història. Miro que tinguin ritme i un equilibri fonamental: naturalitat i càrrega de fons. Els dedico moltes hores de feina perquè el lector es pensi que són espontanis i que, així, s’oblidi del narrador”, confessa.

“Hi ha dues coses de les que acostumo a fugir quan escric: la nostàlgia i la solemnitat”, afirma Gil, i ho demostra en el seu text, en què fa reflexions interessants de tota mena sense resultar mai pedant i que, tot i que transita per records d’infantesa, no sempre feliços, evita la nostàlgia fàcil que burxa barroerament el sentimentalisme. “Com a lector, quan trobo això i li dono un cop, em torna un so de buidor, moltes vegades. Per això les meves reflexions sobre la literatura juguen amb la paròdia. L’humor no és el contrari de la profunditat, com de vegades diuen alguns. L’humor exigeix un artefacte sofisticat per, primer, aconseguir la complicitat del lector i, després, el somriure i qüestionament.” Res més fàcil que sentir-se còmplice d’aquest Trigo limpio.