Un art subtil

L’artista Felix Gonzalez-Torres (1957-1996) va quedar marcat per un mal record d’Espanya. Tant, que va suprimir els accents del seu nom. A tretze anys el van enviar a Madrid dins d’unes operacions clandestines d’immigració de nens cubans. Hi va fer una estada llampec, per després començar una nova vida a Puerto Rico, però en va tenir prou per sentir els efectes de “l’ambient repressiu i les actituds colonials” d’un país encara sota el jou franquista, el 1971, explica el director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), Ferran Barenblit. A pocs mesos del seu comiat, Barenblit ha aconseguit obrir-li l’exposició que fa temps que perseguia, amb una quarantena de les seves peces més emblemàtiques, una part disseminades en altres institucions, el pavelló Mies i L’Auditori, i també en ple carrer.

Política de la relació (fins al 12 de setembre) irromp 25 anys després de la mort de Gonzalez-Torres amb “una nova lectura del seu llegat, més política i contemporània”, remarca la comissària, Tanya Barson, conservadora en cap del Macba, que ha tingut en compte aquesta experiència traumàtica de la seva infantesa per anar més enllà del clixé de l’artista de l’escena de Nova York (on va desplegar la seva carrera), ergo nord-americà, amb el qual s’ha marginat la seva identitat americana llatina, amb tots els malestars derivats del postcolonialisme.

Abordar-lo amb complexitat, sense les etiquetes que l’han simplificat, és el que pretén el projecte expositiu del Macba. I sense treure’n conclusions categòriques. “Gonzalez-Torres va ser un artista tremendament subtil. Les seves obres són senzilles, però d’una gran profunditat”, subratlla Barenblit, que va visitar l’exposició que el Guggenheim de Nova York li va organitzar poc abans de la seva mort, i que després també es va veure a Espanya. “La seva manera de mirar la realitat em va canviar la vida, va ser un impacte per a tota una generació”, diu, i presumeix de les obres que es va emportar, i que encara guarda, entre les quals pòsters que un quart de segle després els visitants del Macba també podran agafar seguint, això sí, els protocols de seguretat que fixa la Covid. El nostre pa de cada dia des de fa un any, que en aquesta exposició es confronta amb una altra pandèmia, la de la sida, la que va liquidar tan prematurament aquest artista del sensible.

L’art de Gonzalez-Torres es va forjar en els anys de plom de l’estigmatització d’aquesta malaltia i del col·lectiu homosexual per part d’uns poders reaccionaris que avui han ressorgit amb altres rostres. “Els significats de les seves obres són tan oberts, intemporals i adaptables a cada context que continuen ressonant”, emfasitza Barson, que adverteix que l’exposició tindrà caràcter mutant fins al dia que es clausuri. S’hauran de reposar les piles de cartells, però també els caramels d’algunes de les instal·lacions més icòniques de Gonzalez-Torres, i per extensió de l’art contemporani, com Blue placebo, una estora de dolços blaus, un color que ell associava amb “l’amor i la bellesa però també amb la por”. “És una metàfora del viatge dels balseros cubans, però també la podem veure amb ulls d’avui; també invoca la tragèdia del Mediterrani”, sosté la comissària.

Gonzalez-Torres va deixar molt de marge per a les interpretacions lliures del seu treball. La seva idea de l’art, en consonància amb la vida, era que no hi ha res definitiu. Els seus retrats també ho evoquen: són escriptures sense un final. Al Macba s’exposa el que va dedicar a la seva galerista, Andrea Rosen, i que ha completat la mateixa comissària. S’exposa en un sector de paret tan enlairat que passa pràcticament desapercebut.

L’artista va privilegiar l’inesperat i l’intangible. També a Go-Go dancing platform, un ballarí que apareixerà per sorpresa al Macba i dansarà durant uns minuts cada dia dalt d’un podi que la resta del temps serà un monument a l’absència.