Llibres

Els colors del vidre

A ‘Les coses humanes’, la novel·lista francesa Karine Tuil ofereix una mirada polièdrica sobre un cas de violació

“La novel·la potser és l’últim bastió que queda per poder parlar de tot sense por”
“La societat no tolera el fracàs, i forma més part de la naturalesa humana que no pas l’èxit”

Els punts de vista, quan un tema no és incontestable, són variats com els colors del vidre per on mirem, o com el color de la samarreta d’un equip, quan hi ha un penal pel mig.

Aquesta visió oberta i enriquidora és la que dona la multipremiada Karine Tuil (París, 1972) a la seva onzena novel·la, Les coses humanes, publicada per Amsterdam i molt ben traduïda per Valèria Gaillard. Resulta curiós que mai fins ara no hagués estat traduïda ni al català ni al castellà, tenint en compte la seva qualitat i accessibilitat.

L’obra mostra una visió polièdrica d’un cas de violació: la víctima, el botxí, els seus pares, l’estament judicial oficial i l’oficiós, és a dir, les xarxes socials tan donades als linxaments públics i acrítics.

Amb un estil pràctic que construeix un text de lectura addictiva, Tuil ens presenta els Farel, una família econòmica, mediàtica i socialment benestant. Jean és un home de setanta anys, presumit i seductor, amb un trauma d’un passat humil, estrella de la televisió com a entrevistador de polítics, que no accepta el relleu generacional. Claire és la seva dona, vint anys més jove, assagista feminista de renom i professional ben preparada (fins i tot va ser becària a la Casa Blanca a l’època de Lewinsky i Abedin). El fill de tots dos, Alexandre, és un alumne brillant que estudia en una important universitat nord-americana. Un bon noi que ha crescut allunyat d’uns pares preocupats per ells mateixos i les aparences. “M’interessen aquests personatges que sempre ho han controlat tot i de cop estan enmig d’una crisi que s’escapa del seu domini; sempre hi ha un moment de fractura vital”, comenta l’autora.

A mitja obra apareix la fractura: la filla de la nova parella de la Claire acusa l’Alexandre de violació. La meitat final de l’obra és el judici del cas. Entremig, però, Tuil ens planta al davant i amb habilitat tot de temes socials, més enllà del central, que ens obliguen a reflexionar: mentida, traïció, secrets, manipulació, ambició, poder mediàtic, poder empresarial, vellesa i bellesa, racisme, islamisme, judaisme, narcisisme, adulteri, suïcidi, segones oportunitats, periodisme, política, maternitat, malaltia, feminisme, atemptats...

Per documentar-se per a la novel·la, Karine Tuil, que és jurista de formació, va assistir a molts judicis per violació i “un tret comú en els acusats és que es negaven a percebre’s com a agressors, eren incapaços d’assumir i confessar que havien comès aquest acte”, explica.

“D’altra banda, hi havia víctimes que per la por o la perplexitat havien estat incapaces de reaccionar en el seu moment. Per això aquests judicis solen ser una contraposició d’aquestes dues visions del que ha passat.”

Esperança en el futur

Tot i que els casos d’agressions sexuals són constants a tot el món i per part de tota mena d’homes, Tuil té una certa esperança. “M’interessava parlar de les relacions de poder, de dominació d’aquests homes depredadors i de com hi ha hagut una evolució social a l’hora de considerar aquestes agressions; una persona de 80 anys tindrà una percepció diferent de la d’una de 18, perquè les generacions actuals són menys misògines i menys masclistes.”

“He volgut aproximar-me a aquest tema lluny de les visions binàries o maniquees amb què sovint es tracten; m’hi vaig voler acostar contemplant tota la seva complexitat”, afegeix. I ho va aconseguir, perquè no es nota que l’autor sigui un home o una dona. “Quan escric, intento no fer-ho des de la meva identitat sexual. A més, un tema tan delicat com aquest demanava una veu narradora el més sòbria i equànime possible; la forma d’una obra s’ha d’adequar a la intenció.”

Una de les diferents conclusions que es poden pouar en llegir l’obra és que vivim sota la dictadura del que és políticament correcte que, sumada als linxaments a les xarxes socials, fa que cada cop sigui més complicat parlar de molts temes de manera oberta i espontània. Claire és acusada de racista per uns comentaris, descontextualitzats en una entrevista, sobre unes agressions sexuals que van tenir lloc a Colònia... “Cada cop és més difícil parlar obertament de determinats temes i penso que la novel·la potser és l’últim bastió que queda per poder parlar de tot sense por, una mena de contrapoder de les xarxes socials”, assegura. “El problema de les xarxes socials és que acabem envoltats dels que pensen exactament igual que nosaltres, mentre que el llibre t’exposa debats amb tota mena de punts de vista”, t’obliga a pensar més enllà de la bombolla.

La mentida és un tema que li agrada. El seu últim llibre està centrat en la mentida i comença amb un proverbi que diu que “amb la mentida s’arriba molt lluny però no es pot tornar mai”.

“De la mentida social, de les màscares que ens posem, n’he tractat a totes les meves novel·les i, curiosament, la sexualitat, l’àmbit on més voldríem tapar-nos, penso que queda fora d’aquesta mentida social.”

Detalla el joc d’aparences de les parelles d’èxit, influents, “que mostren una imatge en públic que té molt poc a veure amb la que tenen en la intimitat, amb vides paral·leles i desitjos reprimits”.

El fill gran de Tuil va estudiar en una gran universitat i ella volia parlar del sistema que aboca nens i joves a buscar l’excel·lència, a ser competitius. “Això crea unes persones amb expedients acadèmics impecables però, alhora, molt vulnerables. Vivim en una societat que no tolera el fracàs, quan fracassar forma més part de la naturalesa humana que no pas l’èxit.”

Sobre què l’empeny a escriure, explica que fa vint anys va fer un exercici d’introspecció i s’ho va preguntar. “La resposta va ser que escric per mirar d’entendre la societat contemporània”, i els molts temes que apareixen a l’obra van en aquesta línia.

“Balzac i Zola ja escrivien novel·les de contingut social, cosa que després es va perdre una mica i ara, a França, s’està recuperant... M’agrada molt servir-me de la realitat, com el cas de violació en què m’inspiro, i treballar-la amb les eines i la llibertat que dona la ficció.”

La novel·la ja té una adaptació cinematogràfica dirigida per Yvan Attal, amb Charlotte Gainsbourg en el paper de Claire. S’estrenarà a França el pròxim 21 de novembre. Tuil, que ja l’ha vista, n’està encantada. “Naturalment hi ha trames, escenes, detalls de la novel·la que no hi han tingut cabuda, però han fet una bona feina i el resultat és molt satisfactori.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona
ART

Estudien si la part superior del mosaic de la Casa Navàs també és de Joaquim Mir

REUS
art

Mor Richard Serra, l’escultor monumental

barcelona