Anastasia Kobekina, ‘la Triomfadora’

Desconeixem les directrius que regeixen, ara per ara, les polítiques culturals, i conseqüentment musicals, del nostre país. És per això que poden passar coses tan anòmales com que un festival dedicat als nous talents com és l’Emergents de L’Auditori de Barcelona convidi, per als concerts de l’OBC, dues excepcionals solistes internacionals, però deixi vacant l’oportunitat de fer-ho amb personal del país. Cert és que la presentació de la violoncel·lista Anastasia Kobekina (1994) no va decebre. En absolut. Estem davant d’una de les grans solistes en un futur immediat i la seva interpretació del poètic i intens Concert per a violoncel i orquestra, opus 129 (1850) de Robert Schumann va estar ple d’elements evidents d’estar davant d’una solista immensa. Llàstima, però, d’un acompanyament orquestral anodí, amorf i mancat de voluntat de dialogar, de deixar-se encisar per la voluntat expressiva de la solista.

L’interès del concert era també la reaparició del titular de l’OBC, Kazushi Ono, absent des de feia molt temps i que, segons la sempre sorprenent programació de l’orquestra, ja no tornarà a dirigir la formació fins al maig vinent.

Mentrestant, sempre seguint les directrius d’allò políticament correcte, l’orquestra és habitualment dirigida per dones, sense més guanys artístics que una orquestra amb resultats impropis d’una ciutat com Barcelona i un país com Catalunya. No negarem que la lectura de la Simfonia núm. 6 en Do Major D.589 va estar força millor que l’obra concertant de Schumann, però lluny d’assolir un resultat intens i poètic com el que, de fet, havia mostrat sense embuts Kobekina, convertida en la gran triomfadora de la vetllada.