Desdèmona ho intenta, però no hi pot fer res

En un muntatge d’Otello dirigit per Paco Azorín que va presentar-se fa sis anys a Peralada, Iago apareixia constantment a l’escenari, a vegades observant la resta de personatges des d’un mur que li feia de talaia, a vegades duplicat en els seus esbirros. El malvat personatge, sentint-se a imatge i semblança del déu cruel en qui creu, com a ordidor de la trama que, controlant-ho tot, posa en escena. El baríton Carlos Álvarez va ser aleshores l’extraordinari intèrpret de Iago. Amb la mateixa plenitud de la seva veu robusta, sempre ben posada i amb intencionalitat expressiva, el baríton malagueny torna a encarnar l’intrigant alferes en el muntatge de l’òpera de Verdi que es va estrenar dissabte al Liceu de Barcelona. En aquesta ocasió, però, Iago cedeix protagonisme, com ho fa també Otello, en la mesura que Desdèmona és qui pràcticament sempre es fa present a l’escenari, com si la directora artística Amélie Niermeyer volgués abordar la història des de la perspectiva de la dona destinada a ser assassinada pel seu espòs. Dit això tenint present que Niermeyer aborda Otello (interpretat pel tenor nord-americà Gregory Kunde, que, per cert, també ho feia en aquell muntatge de Peralada i que, als seus 65 anys, supleix amb l’experiència les limitacions de la seva veu actual) amb la idea que Iago no li inocula el verí de la gelosia, sinó que aquesta, com a forma de possessió d’una dona, és dins del general venecià i la mentida no fa res més que activar-la. Els pensaments i actes d’Otello, doncs, no es deuen només al fet de ser víctima d’una intriga. Tanmateix, veient-hi la complexitat, el muntatge remarca que és un home que ve de la guerra, un horror que no deixa indemne i no pas menys quan s’ha exercit. D’aquí, a la primera escena, Desdèmona ja és a l’escenari per acollir Otello després de la batalla com si li volgués restituir la humanitat perduda i reintegrar-lo a la societat.

He recordat el muntatge d’Azorín no només amb la voluntat de contrastar-lo amb el de la directora alemanya, sinó per exemplificar que una obra pot reinterpretar-se i així escenificar-se des de perspectives noves, i diferents entre elles, amb resultats interessants i reveladors, a banda del fet que una part del públic de l’estrena al Liceu protestés la posada en escena de Niermeyer. No és per res que aquesta sigui una dona que, com d’altres, reinterpreta les obres llegades. I tampoc ho és que Desdèmona, quan no intervé en l’acció dramàtica, sigui en escena al seu fons, com a objecte de les maquinacions, les murmuracions, les sospites, els prejudicis misògins: el cos de la dona com a camp de batalla de les disputes, les ambicions, la violència masculines. Interpretada per la soprano búlgara Krassimira Stoyanova, que va debutar el 2006 al Liceu amb aquest mateix personatge i que ara hi torna exhibint una maduració de la sensibilitat amb què l’encarna, la Desdèmona de Niermeyer exhibeix caràcter i no és la dona merament submisa (i perplexa) davant d’Otello, al qual s’adreça amb l’esperança que retorni de la foscor, cosa que la il·luminació fa visible en una tensió entre el blanc i el negre; però, encara que s’hi resisteixi, el llibret d’Arrigo Boito, a partir de Shakespeare, la condemna a ser víctima d’un feminicidi, com ho continuen essent tantes dones. No és tampoc per res que l’obra estigui ambientada en el present (tot i que alhora hi ha una atmosfera intemporal) amb una escenografia única tancada per parets blanques que, amb unes dimensions més grans, recorda els interiors pintats pel danès Hammershoi.

He fet atenció al protagonisme de Desdèmona, però el gran protagonista d’aquest Otello és Gustavo Dudamel, substitut de Riccardo Frizza. Després d’haver-hi debutat fa pocs mesos amb una versió en concert d’una altra obra de Verdi, Rigoletto, el Liceu ha aprofitat la seva disponibilitat perquè la Simfònica de Los Angeles, de la qual Dudamel és director titular, ha suspès les seves activitats. No va decebre demostrant la seva capacitat per estimular l’Orquestra del Liceu, encomanada de la passió del director veneçolà, tan impetuós i brillant com sensible en els passatges que ho reclamen. Dudamel va ser qui més va triomfar, com anunciaven els cartells del teatre.