L’estiu xafogós del 76

Una onada de calor en una zona rural de Suïssa que mata els animals, un amor prohibit que s’obre pas i un patriarcat que s’esquerda. Gus, un noi de 13 anys, veu com l’estiu del 1976 amenaça tot el món que coneixia a El horizonte, una producció suïssa dirigida per Delphine Lehericey que arriba avui als cinemes. La cineasta explica, en una entrevista telemàtica a El Punt Avui , que “la intenció d’una pel·lícula pot ser política, emocional o de molts altres tipus i en aquest guió precisament hi havia ressonàncies de moltes coses”. Creu que, en aquesta història protagonitzada pel jove Luc Bruchez i Laetitia Casta (mare i fill a la ficció), “tots aquests temes combinaven molt bé: el canvi climàtic, el tema del patriarcat, l’alliberament de la dona, el pas de l’adolescència a la vida adulta, la Terra que s’esta venjant de la humanitat pel que passa al món...”

El horizonte adapta una novel·la de l’escriptor suís Roland Buti, que és coguionista del film amb Joanne Giger. La directora, Delphine Lehericey (Neuchâtel, 1975), explica que “sentia la necessitat de plantejar-me la pregunta de què m’agradaria realment veure i rodar, i el guió tenia ressonàncies de coses personals meves i tots els elements d’una gran història clàssica”. Com a bona història clàssica, també ens parla de temes actuals: “El 2021 seguim patint els mateixos problemes que el 1976. Fer ara la pel·lícula dona més força als ecos i ressonàncies del que ja passava fa més de 40 anys.”

La mirada que fa als anys setanta, uns temps despullats de tecnologia, no està mancada de nostàlgia. “La nostàlgia és una cosa força política –reflexiona la cineasta suïssa–, sobretot si un està connectat amb les emocions de la infantesa i s’adona de què ha esdevingut realment. Jo no em penedeixo del passat, m’agrada poder mirar enrere i veure què va passar. Però com a cineasta, la meva primera matèria és allò humà. Les coses tecnològiques m’inspiren menys. Per això prefereixo les tècniques d’aquella època, els 35 mm... Ens sentim més lliures amb els actors, davant la seva humanitat, la seva ànima, i això ens permet aquesta nostàlgia que realment m’encanta.”

Respecte als setanta, actualment tenim més models on emmirallar-nos, però la directora no està segura que sigui positiu: “La construcció de la personalitat a l’adolescència depèn de qui coneixem, com, per què... I jo no sé si avui en dia el fet de tenir accés a més imatges, a coses diferents, ens procura una llibertat més gran o no.”