Uns cadàvers apilonats

Al principi d’El informe Auschwitz, mentre es representen els moments previs de la fugida real dels jueus eslovacs Rudolf Vrba i Alfred Wetzler del camp d’extermini, s’hi mostren uns cadàvers apilonats. És possible que el propòsit del director Peter Bebjak sigui reflectir la familiaritat amb la mort (com si aquesta, com el mal, s’hagués convertit en una banalitat) fins i tot dels mateixos presoners, tenint present que Vrba registrava el nom dels ingressats a Auschwitz mentre que Wetzler va ser destinat a treballar al mateix dipòsit de cadàvers. Però allò que resulta imperdonable és la pròpia mirada del film, que converteix aquella pila de morts en part del decorat. És així que és possible donar novament la raó a la idea de Claude Lanzmann (l’autor del documental Shoah) que el món dels camps d’extermini forma part de l’irrepresentable perquè sempre hi ha el perill de banalitzar-ho.

Rudolf Vrba és un dels supervivents que testimonien a Shoah i allò que hi diu (com ara sobre el funcionament de la indústria de la mort i com operava la resistència al camp) és molt més significatiu i revelador que totes les peripècies de la seva fugida reconstruïdes en un film que, al seu títol, substitueix per Auschwitz els noms d’aquells que, un cop evadits, van fer l’informe sobre aquell infern. De fet, hauria estat més interessant que el film donés més durada a la trobada de Vrba i Wetzler amb un oficial de la Creu Roja que dubta de la veracitat de l’informe. En canvi, no va dubtar de la posada en escena dels nazis quan va visitar el gueto de Theresienstadt i va fer un informe positiu sobre el tracte dels jueus allà confinats. És allò de no voler veure.