Un art fet de dolor

“Creiem que el nostre art no serà vàlid mentre no contingui una inquietud coincident amb els signes de l’època.” Això deia el grup El Paso en el seu manifest fundacional del 1957, decidit a fer una revolució artística en l’Espanya de Franco. A dos dels seus integrants, Manuel Rivera i Manolo Millares, la galeria Mayoral els dedica l’exposició Ètica de la reparació (fins al 23 de juliol), que ha comissariat Carles Guerra, exdirector de la Fundació Tàpies, després de dos anys de recerca que ha posat el focus, precisament, en els “signes de l’època” que s’allotgen en les seves obres.

A l’espai del carrer Consell de Cent se n’han reunit deu, cinc de cada un. “És un diàleg inèdit entre dos artistes que van compartir ideals estètics, polítics i socials, que van coincidir en esdeveniments clau de la postguerra i que van exposar en les mateixes galeries. Però no se’ls havia explicat mai en paral·lel”, subratlla el galerista Jordi Mayoral. Tots dos havien nascut en ciutats de províncies (Rivera a Granada, el 1927; Millares a Las Palmas de Gran Canaria, el 1926) i van arribar a Madrid amb una mà al davant i una altra al darrere en uns temps hostils per a la llibertat creativa. I tots dos van fer el clec contra l’art caduc simultàniament, en línia no només amb la desfeta espanyola sinó també europea. “Acabada la Segona Guerra Mundial, la pintura es passeja com un mort més i ells no pretenen recuperar-la sinó anar més enllà”, raona Guerra.

L’exposició s’obre amb les troballes que presentaran a la Biennal de São Paulo, en el marc de les operacions diplomàtiques del govern espanyol per oferir una imatge de modernitat a l’exterior. Rivera i Millares s’havien encomanat a materials inusuals: l’un malles metàl·liques i l’altre xarpelleres. Amb un gest tan radical com va ser penjar les obres separades de la paret van introduir el buit com un element més del seu treball. Un buit que era signe de la seva època, traumàtica. I amb l’ús de fils, a manera de “teixidors artístics”, invocaven les cures que necessitava la societat subjugada.

Com tants d’altres, Tàpies per exemple, van ser instrumentalitzats –“sense adonar-se’n”– per la dictadura durant aquells anys en què l’art espanyol va obtenir un gran reconeixement internacional a la Biennal de Venècia o al Moma de Nova York. Però no tot va sortir com el règim havia previst. “Les abstraccions innòcues als ulls de les autoritats franquistes adquirien un valor polític precís i explícit un cop eren exposades fora del país”, raona Guerra. En la publicació que ha editat la Mayoral, Alfonso de la Torre, autor dels catàlegs raonats d’ambdós artistes, ho diu d’aquesta altra manera: “L’Estat franquista era extraordinàriament pragmàtic i fanfarró, no entenia ni les metàfores ni la poesia.”

El cas és que l’era d’anar de bracet seu es va acabar aviat. “El 1959, amb motiu d’una exposició al Musée des Arts Décoratifs de París, André Malraux, que llavors era ministre de Cultura, els va agafar per banda i els va aconsellar que no es deixessin manipular més”, assenyala Guerra. Rivera i Millares es van adscriure al que Juan Manuel Bonet va anomenar espanyolisme crític. Tampoc necessitaven ja cap paraigua oficial: a París el galerista Daniel Cordier i a Nova York Pierre Matisse els van incorporar als seus planters. A fora tot eren elogis. Donald Judd, crític abans que artista, es va rendir davant d’unes obres “que no són ni pintura ni escultura, sinó objectes”. A Espanya, indiferència i burles.

El Paso es va dissoldre el 1960. Pocs anys després, el franquisme va organitzar la campanya 25 años de paz. Rivera i Millares van “contracommemorar” l’efemèride creant obres impregnades de dolor. Espanya em fa mal, va anomenar la seva Rivera; Artefactes per a la pau, una sèrie, Millares, qui a més va fer una exposició a Nova York amb el títol gens ambigu Mutilats de pau.

La proposta de la Mayoral es clou amb la prematura mort de Millares, el 1972. A l’entrada de la galeria llueix la magnífica peça que li va dedicar Rivera (mort el 1995), Mirall trencat.