La tradició que fereix

L’última cosa que ens imaginaríem que ens demanés un museu és que estampéssim una obra contra la paret. El centre d’arts Santa Mònica ens convida a fer-ho cada dia en la instal·lació Un cos incoherent, de Xesca Salvà. Aquesta artista mallorquina ha col·locat desenes de figuretes de porcellana, les típiques de les cases de les àvies i de les mares, en un llarg prestatge al final del qual hi ha una temptadora diana. Els visitants poden trencar la que vulguin pel motiu que vulguin. Pot ser perquè la peça escollida representa el model de bellesa imposat pel cànon, el prototip de família perfecta o el rol de l’esposa submisa. O per tronada, per què no?

Les maneres de mirar el passat han canviat. Però, un cop vist allò que rebutgem del que hem heretat, com ens hi enfrontem? Ho aborda la nova exposició del Santa Mònica, la segona de l’etapa d’Enric Puig Punyet a la direcció. “Posar en dubte certs mites fundacionals i recuperar-ne d’altres que s’han deixat històricament al marge és crucial per reconfigurar el nostre present”, sosté Puig, que ha compartit el comissariat d’aquesta aventura expositiva amb Marta Gracia i Ferran Utzet. La tradició que ens travessa (fins a l’1 de maig) reuneix el treball d’una vintena de creadors de disciplines i de generacions diverses.

El més veterà de tots és Robert Llimós (1943), que fa dotze anys va fer un gir sonat en la seva obra, molt representativa fins llavors d’una certa tradició recent de l’art català. Es va trastocar quan va veure, al Brasil, una parella d’alienígenes dins una nau gegantina. Des d’aleshores, Llimós pinta exclusivament ovnis i fins i tot s’ha inventat un nom per a aquest nou gènere pictòric: antropologia espacial. “Només han tornat a contactar amb mi un cop perquè en corregís les orelles”, diu, satisfet perquè entén que els extraterrestres se senten a gust amb els retrats que els fa. A Santa Mònica exposa paret per paret amb Albert Gironès (1995), el més jove de la col·lectiva, que també s’ha submergit en el fenomen dels plats voladors creuant el sensacionalisme mediàtic amb les teories científiques que el pretenen desmuntar, no sempre amb èxit.

D’invasors, però en aquest cas de carn i ossos i provadament mortífers, en parlen altres projectes de la mostra que es mereixen una atenció preferent. El relat, encara tan perversament oficial, de la conquista española travessa i fereix, però també és un estímul per crear obres que el desafien tan meravellosament com Reconstrucción: La Santa Virreina (escena III), de Verónica Lahitte i Antonio Gagliano. Aquesta parella d’artistes argentinocatalans han refet el monumental decorat d’una peça teatral falangista que es va estrenar el 1939 al Liceu i que va quedar reduït a cendres en l’incendi de la institució barcelonina del 1994. Ells n’han gestat, però, una versió que esmicola les fake news de les forces evangelitzadores espanyoles a Amèrica.

El col·lectiu Ayllu també els envia un missatge amb un altar, Nuestro juramento, presidit per una verge fictícia, Nuestra Señora de los Papeles, amb què reclamen tot el que va ser espoliat durant la colonització als pobles autòctons i esclavitzats. Colors, balls, menjars, creences i cultes que en la seva instal·lació fan manifestar en plenitud, entrelligant-ho amb la denúncia d’un racisme i d’un colonialisme que persisteix, ara i aquí, a la Barcelona on han migrat. A la catedral de Barcelona, recorden, va ser on es va celebrar el primer bateig d’un indígena.

Una altra acció per emmarcar la signa Greta Alfaro, Narciso, recollida en un vídeo de gairebé dues hores, el temps que va trigar a quedar inundat el saló d’un club de cavallers. L’artista confessa que es va inspirar en l’himne dels carlistes (Por Dios, por la patria y el rey), els rancis valors dels quals són tan difícils d’erradicar com les humitats d’una paret: a l’edifici del Santa Mònica, Alfaro n’ha deixat una de ben real al descobert (normalment es tapa amb un mur fals).

Més humitats metafòriques. Ara a Humedades, esquerdes i gotelé, la recreació d’una sala menjador que ha concebut la companyia de teatre José y sus Hermanas per fer miques les arquitectures domèstiques pensades per a les formes de vida de les classes socials establertes. En l’estança que ell i elles han dissenyat, les parets es mouen, el sofà es parteix per la meitat i hi dominen els colors fluorescents. Cada visitant pot fer la composició que més el motivi.

D’un joc escènic passem a un joc musical: la cantant Maria Coma ha fet servir el seu cos com a instrument. I, simultàniament, l’escriptora Cristina Morales ha evacuat les seves paraules irreverents amb l’statu quo literari a De la ekuela también se sale. El fil del món del llibre també l’han estirat Montserrat Soto, per fer un projecte que relliga els sabers prohibits de la Inquisició amb les modalitats de censura i autocensura actuals, i Agustín Ortiz Herrera, per rebregar les directrius morals dels volums conservats de la biblioteca de l’antic convent de Santa Mònica.

Velles i noves espiritualitats. Tan noves que Mónica Rikic fantasieja a Metamàquina amb un ordinador que ens connecta amb un ens diví. Aquest projecte forma part d’una línia específica del Santa Mònica que promou creadors que fan recerques amb perspectives postantropocèntriques. A l’exposició, hi han fet entrar també les Muaj!, que proposen un assaig curiós de cultiu de fongs expansius que basculen entre la vida i la mort, com els zombis. No saben com evolucionaran. Tampoc sap Anna Carreras si a l’algorisme que ha programat per fer dibuixos cada dia a la mateixa hora l’afectaran els cicles de la Lluna, com afecten els humans quan ens tallem els cabells: segons la tradició, quan hi ha lluna vella ens creixen més a poc a poc.

Temps experimentals a Santa Mònica...