Macba revolucionat

Hi ha gestos que delaten les intencions de qui realment vol canviar les maneres de fer enquistades i aparentment inamovibles. En els seus primers sis mesos al capdavant del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), Elvira Dyangani Ose n’ha fet dos que esbossen el que ella anomena un altre “museu possible”. Un, quan va veure el grafit d’una pintura que regalima en una paret propera al centre d’estudis i documentació de la institució i va donar l’ordre que no fos eliminat. L’altre, atendre una demanda veïnal del Raval de poder disposar d’un espai de lectura, que ella es va comprometre a habilitar al nou edifici que es construirà a la plaça dels Àngels per satisfer els plans d’expansió del Macba.

Què vol dir tot plegat? Doncs que per Dyangani un museu públic ho és, de públic, fins a les últimes conseqüències, no només sobre el paper, i que els seus murs no són una barrera que separa l’art de la realitat social. El dins i el fora són la mateixa cosa. Amb aquest principi de museu desjerarquitzat, sensible i curós, Dyangani va presentar ahir el programa d’exposicions d’enguany, que rep en herència dos projectes del seu antecessor, Ferran Barenblit, però amb els quals se sent molt còmode. L’un, de Teresa Lanceta (Teixir com a codi obert, del 8 d’abril a l’11 de setembre) i l’altre, de Cinthia Marcelle (Una conjunció de factors, del 15 de juliol al 8 de gener). Dues dones de contextos diferents (el català i el brasiler), també de llenguatges divergents (el tèxtil i el cinema i la instal·lació), però unides per un fer col·lectiu, horitzontal, empàtic i, al cap i a la fi, desafiador de les lògiques de poder en clau de classes, races i organitzacions de treball.

Dyangani ha reblat aquest accent revolucionàriament femení amb una tercera proposta de la colombiana María Teresa Hincapié (Si això fos un principi d’infinit, del 20 d’octubre al 26 de febrer), morta prematurament als 54 anys, de nou amb un sentit molt profund d’allò domèstic que va ser la matèria primera de les seves performances. I també amb una videoinstal·lació de Carrie Mae Weems a la Capella (Lincoln, Lonnie and Me. A Story in 5 Parts, del 8 d’octubre al 15 de gener) que enriquirà les dues grans exposicions que el centre KBr de la Fundació Mapfre i la Fundació Foto Colectania dedicaran a aquesta artista afroamericana. Dyangani signa el comissariat de tota l’operació de reivindicació de Mae Weems.

Obrir de bat a bat les portes del museu a l’art fet per dones més enllà de les quotes imposades per complir l’expedient és una sacsejada forta d’aquest nou Macba en construcció. I no seran les úniques veus silenciades que s’hi escoltaran. També hi haurà lloc per a un projecte curat per Mariana Botey i El Espectro Rojo sobre les cosmovisions indígenes (Ayuujkjä’äy Ëy Konk. Una fabulació basada en un mite mixe, del 10 de novembre al 26 de febrer), i per a una aventura de rescat de 800 publicacions que tracen una història escrita des del segle XVIII, per no europeus, de la resistència política i cultural de pobles que han patit el colonialisme, l’esclavitud i el genocidi (Sismografia de les lluites, del 9 de juny al 25 de setembre).

“Hem de pensar com s’han explicat els fets històrics i què s’ha deixat de banda”, remarca Dyangani, que vol traslladar aquesta reflexió al cor mateix del Macba, la seva col·lecció. No s’esperarà a tenir els nous espais de l’ampliació, que s’inauguraran el 2024, i aquest any mateix ja assajarà mirades oblidades per la història i per la història de l’art. Ahir va posar com a exemple d’artista que ha quedat despenjat del cànon Josep Grau Garriga (no és casualitat que el seu món fos el dels teixits, com Lanceta, un art menystingut fins fa poc i de fet encara ara). Ella li vol donar un lloc privilegiat en el discurs renovat, que s’estrenarà a finals de juny i que a partir d’ara supervisarà una nova comissió assessora formada per Jessica Morgan, Naomi Beckwith, Pablo Lafuente, Shumon Basar, Martí Manen i Chris Dercon (aquest, l’únic que ha sobreviscut de l’antic comitè).

El primer Macba sota la tutela de Dyangani tindrà un pressupost de 10,5 milions d’euros. “Menys dels que volia”, va dir. Té motius per estar decebuda: el Museu Reina Sofía de Madrid mou quatre vegades més de recursos. Així i tot, afronta el repte amb “entusiasme”, que sovint hi fa més que els diners.