El fotògraf de totes les Barcelones

L’arxiu del fotògraf Adolf Mas (1860-1936) fa un segle que és una eina imprescindible per fer recerca del patrimoni artístic peninsular que ell va explorar i va documentar en més de 100.000 imatges. Moltes tenen el trist valor afegit que són l’únic rastre de memòria de les obres que van ser destruïdes en les revoltes iconoclastes, sobretot durant la Guerra Civil. El llegat de Mas ha fet, i fa, un servei immens als especialistes, d’aquí i d’arreu, però, en canvi, és força desconegut per al públic.

L’Adolf Mas més invisibilitzat, eclipsat pels seus propis inventaris artístics, és el que, principalment la primera dècada del segle XX, va ser Els ulls de Barcelona, el preciós títol de la primera exposició monogràfica que li dedica, fins al 8 de maig, el centre KBr de la Fundació Mapfre, dins de la seva línia específica de mostres que desenterren tresors ocults en arxius catalans. El de Mas el conserva, des del 1941, la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Aquell any, el va adquirir Teresa Amatller, aconsellada per Josep Gudiol, a la vídua del fotògraf, que, casualitats de la vida, el 1902 havia retratat l’estudi fotogràfic amateur de l’industrial Antoni Amatller (el pare de la Teresa), situat a la seva casa del passeig de Gràcia, una de les icones del modernisme.

Casualitat relativa. Mas es va acoblar a la realitat d’aquella època d’eufòria burgesa en què economia, cultura i política eren interdependents i es retroalimentaven. La Casa Amatller va ser projectada per Josep Puig i Cadafalch, que, el 1903, va encarregar a Mas que fotografiés tots els seus edificis per a un llibre que va presentar l’any següent en un congrés internacional d’arquitectes a Madrid i que, el 1907, va fer-lo partícip de la cèlebre missió de l’Institut d’Estudis Catalans de descoberta del romànic del Pirineu, l’inici de la seva aventura catalogadora de l’art de tota la Península.

A prop dels artistes

L’Adolf Mas en què el KBr posa atenció ara és el que va traslladar els batecs de la nova Barcelona de principi de segle en 20.000 imatges, la gran majoria inèdites. I d’entre les que sí s’han vist en exposicions n’hi ha força que ni tan sols es presentaven ben signades, es dol el president de l’Institut Amatller, Francesc Fontbona.

Per situar-lo en la historia de la fotografia catalana res millor que una tesi doctoral, que va entomar Carmen Perrotta, la comissària de la mostra. Mas és en si mateix un enigma. Nascut a Solsona, tenia la vida solucionada com a procurador de tribunals i no se sap per quina raó va fer el salt al buit que llavors era voler ser un professional de la fotografia. La més antiga que se li coneix és del 1899. A punt de complir els 40 anys, ja s’havia mudat, o era a punt de fer-ho, a Barcelona. I es va integrar tot d’una en els cercles intel·lectuals i artístics de la capital. Freqüentava sovint Els quatre gats i la prova és que Opisso el va representar amb els seus inconfusibles barret, pipa de fumar i pentinat a la manera renaixentista, amb les puntes ondulades cap endins, en un dibuix del 1900 en què surten tots els divos de la mítica taverna, entre ells un Ramon Casas que el va incorporar a la seva galeria de retrats al carbó “centrada només en les principals figures de tot ordre del seu temps”, subratlla Fontbona.

Els artistes més reputats es van avenir a crear-li logotips i altres materials publicitaris del seu establiment: el mateix Casas, Eusebi Arnau i Alexandre de Riquer. Aquest darrer li va dissenyar un entranyable mussol per al segell que autentificava les seves fotografies. Mas va fer magnífics reportatges d’artistes treballant als seus tallers o en situacions i entorns quotidians (Pepita Teixidor a cavall, Apel·les Mestres en un jardí d’hortènsies). També va tenir sensibilitat pel món del teatre i va proveir la soprano María Barrientos i la ballarina Tórtola Valencia de postals acolorides per satisfer els seus fans.

Bohèmia d’Els quatre gats a banda, Mas tenia el negoci ben muntat. “Va ser un dels primers reporters gràfics de Catalunya”, apunta la comissària. És a dir que la premsa era el destí natural de la majoria de les seves imatges. Les publicacions es van nodrir dels seus retrats de personatges il·lustres de tota mena d’àmbits. A l’exterior tot eren estímuls i Mas va trepitjar molt carrer. D’un acte de benedicció des de dalt de la catedral passava a un salt mortal en una competició al parc de la Ciutadella. Un dia, se centrava en la presó Model i l’altre, feia seguiment dels assajos de la vacuna de la ràbia al laboratori municipal de microbiologia. Si l’Ajuntament convocava un concurs per escollir les millors imatges de les cases que eren a punt de desaparèixer per la construcció de la via Laietana, ell s’hi presentava i, a més, en guanyava premis. El seu secret? “Que humanitzava les fotografies. Sempre hi fa sortir gent”, apunta Perrotta.

Quan l’actualitat era la col·locació de la primera pedra del Palau de la Música, allà eren Mas i la seva càmera. Quan pintaven bastos, també, perquè en aquella ciutat de progressos constants no tot eren flors i violes. Del trasbals de la Setmana Tràgica, al KBr es pot veure la fotografia que va fer a la Companyia d’Electricitat just després de ser assaltada.

Un fotògraf amb moltes cares, com la mateixa Barcelona del seu temps.