Llegat de Jordi Fornas

Fill d’un militar republicà i de mare anarquista, Jordi Fornas ha estat també un revolucionari en el canvi d’imatge d’una societat que intentava avançar dins l’inoperant desgavell franquista. Després del seu pas per l’Institut d’Estudis Ilerdencs, aquests dies arriba al Museu del Disseny l’exposició Fornas. La imatge de la Catalunya dels 60, on s’estarà fins al 24 de juliol. Comissariada per Pau Llop, amb gran part de la seva col·lecció privada, que viu d’una manera apassionada, la mostra reuneix part de la producció gràfica que el creador va fer per a sectors com l’editorial i el discogràfic. Des de les portades de discos d’un gran ventall d’autors i intèrprets de la dècada dels seixanta i setanta per a la històrica discogràfica Edigsa fins a la imatge gràfica de grans referents editorials de la cultura catalana, com Edicions 62, Gran Enciclopèdia Catalana –de bon començament havia de ser taronja i no verda– i Serra d’Or o Presència, entre d’altres. Només a Edicions 62 es va encarregar del disseny de col·leccions emblemàtiques com ara les grogues de La Cua de Palla, El Balancí i El Trapezi, entre altres.

Nascut el 1927 i mort el 2011, Jordi Fornas es va apartar de la primera línia del disseny per investigar i distanciar-se d’una professió que ell va viure com un artesà i no com a artista com sovint se l’ha etiquetat. La família va dir a Pau Llop i a Pilar Vélez que ell mai hauria acceptat formar part d’un museu. En qualsevol cas val molt la pena perquè ens fa gaudir d’una estètica i, alhora, immergir-nos en un període en què el catalanisme cultural renaixia i se separava del passat mentre es reconstruïa. Fornas és una de les imatges clares de la Gauche Divine, però és també un treballador de taula, que podia acceptar encàrrecs de disseny i fotogràfics per a petites marques o botigues. Format a l’Escola de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona, es va dedicar plenament a la producció pictòrica i artística. A principis dels anys seixanta, va començar a tenir encàrrecs a títol personal i va deixar de banda la pintura per dedicar-se plenament al disseny gràfic. En aquest àmbit, va assolir un prestigi i un reconeixement considerables i va ser artífex del disseny d’alguns dels pilars moderns més importants del renaixement cultural de la segona meitat del segle XX, donant identitat gràfica a la nova cultura de masses en català que es va desenvolupar a Catalunya.

El comissari Pau Llop va assenyalar en roda de premsa que Fornas és un protagonista clau en el disseny gràfic, pel fet que és una baula d’un engranatge que va revolucionar i modernitzar la cultura catalana dels seixanta, i perquè va contribuir al canvi que reclamava una societat que volia trencar la grisor del franquisme. Va formar part d’un moment històric i va construir, des del disseny gràfic, una nova identitat –com deia Raimon–, “d’un temps i d’un país”: “A partir del 1975 es va obrir una nova etapa, Fornas es trobava en un moment àlgid de la carrera com a dissenyador gràfic. Tanmateix, no veia satisfeta una de les seves grans passions: la dedicació a la pintura i a la recerca de la llibertat. Amb el pas del temps, es va retirar de l’entorn social i, de mica en mica, es va recloure en el seu món creatiu i artístic. La producció pictòrica va augmentar considerablement, en paral·lel a la disminució de la producció gràfica.” Llop va insistir en aquesta vinculació amb la cultura de masses, amb el pop: “Mentre que en el seu vessant com a pintor Fornas transmet una sensibilitat colorista excepcional que parteix de l’expressionisme, l’obra gràfica beu de l’estètica pop britànica, del disseny de l’escola suïssa i, especialment, de la gràfica francesa dels anys cinquanta. La fusió de totes aquestes influències es veu plasmada en recursos i usos que componen un dels puntals del que anomenem estil Fornas.”

La identitat gràfica de Jordi Fornas ve definida per la suma del tipus de recursos gràfics que utilitzava en els dissenys, el moment històric específic de Catalunya i la cultura internacional d’aquell moment. Alguns dels recursos que identifiquen el seu disseny són la utilització de fotografies suggeridores, colors escollits amb una clara direcció d’art i composicions tipogràfiques amb intenció gràfica. També destaca la coherència gràfica en el disseny de les col·leccions discogràfiques i editorials, amb una estètica molt similar de les cobertes i unes contraportades i uns interiors que seguien una retícula específica. L’obra de Fornas es caracteritza per un llenguatge gràfic personal i diferent de la resta de discos i llibres de l’època, que aportaven un to avantguardista i europeu a l’àmbit gràfic, i per un ús tipogràfic modern amb tipografies de pal sec, egípcies i romanes itàliques, totes compostes amb intencionalitat gràfica.

L’exposició del Museu del Disseny recull aquestes coordenades i hi podem escoltar els discos militants de l’època, també molt marcats per l’estètica de la Chanson francesa. O dels autors que interessaven, des de mossens i humoristes a tots els integrants de la Nova Cançó, amb Serrat i Raimon al capdavant, dels quals podem trobar pòsters i fotografies enmig del maremàgnum de cantautors que van despertar el país de la letargia. L’exposició és, així mateix, una aventura creativa, demostració fefaent que el país també funcionava, sovint a tot vent sense tenir les millors condicions possibles.

Vélez va destacar que en Fornas s’uneixen la professió de dissenyador gràfic amb la mirada artística. Llop explica que la família li recordava que Fornas podia rebre encàrrecs per dissenyar cinc discos per setmana: “Un element característic és la part cromàtica. La seva llibertat en relació amb la creació, usos i colors formen part de les tries utilitzades. Això unit a les noves formes d’imprimir i altres innovacions tècniques i papers li permeten estirar d’aquests fils.” No se la perdin.

Ve de la pàgina anterior