El difícil exercici de la simplicitat

És el darrer dia de febrer de 1983 i em trobo fent cua a la porta d’un magatzem dels Tallers Municipals de l’Ajuntament de Barcelona on el mestre Peter Brook presentava una versió de l’òpera Carmen gràcies a una iniciativa de l’equip municipal de cultura, format per Rafael Pradas com a regidor, Joan Anton Benach com a delegat i Biel Moll com a director de serveis, i fruit de l’acord entre Ajuntament, Diputació i Generalitat. Era un esdeveniment únic que em proporcionava l’ocasió de veure, per primera vegada, un espectacle d’un director a qui, des de feia anys, li professava la més gran de les admiracions i respecte. Era la persona que m’havia proporcionat més llum sobre el concepte del fet escènic a través del seu llibre El espacio vacío, que des de finals del anys seixanta m’acompanyava, gairebé com a llibre de capçalera, ple de subratllats i anotacions.

Va ser ell qui va decidir situar la seva proposta en aquell antic magatzem, on hi veia el marc perfecte per aplicar la seva visió del fet escènic. Qui m’anava a dir a mi, doncs, que, a partir d’aquell dia inoblidable, la meva vida professional em portaria per camins que em permetrien conèixer Peter Brook i tenir el privilegi de col·laborar-hi.

El gener del 84, Maria Aurèlia Capmany em va proposar com a director dels Serveis de Teatre, Cinema i Dinamització Cultural de l’Ajuntament de Barcelona, encarregar-me de l’organització del Grec 84 i 85, junt amb l’amic Josep Anton Codina, així com de la coordinació de les obres de remodelació de l’espai on s’havia presentat Carmen per tal de transformar-lo en l’Espai Escènic Mercat de les Flors, del qual em nomenaria director i que es plantejaria com un model i concepte diferenciat de teatre municipal.

Peter Brook, sense saber-ho, posava la primera pedra d’un equipament cultural que esdevindria una peça clau per a les arts escèniques de Barcelona i, m’atreviria a dir també, per a les de l’Estat espanyol.

Ara ens ha deixat una persona imprescindible per entendre les arts escèniques del segle XX. Una d’aquelles persones que no haurien de poder desaparèixer. Recordaré sempre aquella mirada d’ulls blaus incisius i inquiets que em parlaven del difícil exercici de la simplicitat, de les petites coses que conformen la vida, que ell ens explicava en cada un dels seus espectacles, transformant-les en allò veritablement important.

El 15 d’octubre de 1985 es va inaugurar el Mercat de les Flors i jo vaig poder veure com una sageta inexistent a la vista travessava l’escenari disparada per un personatge del seu Mahabarata.

Gràcies pel vostre mestratge, i deixeu-me que, des de la tristesa, senzillament us acomiadi.