Debats morals, en anys de Twitter

El clàssic d’Hénrik Ibsen fa una denúncia a la premsa, als interessos polítics i econòmics evidents. És una denúncia vàlida però coneguda. La desconfiança dels ciutadans cap a la política i cap a la premsa és absoluta; només cal entrar a can Twitter. I, per tant, la llavor d’Ibsen cau sempre en camp segat: no hi fa cap troballa. És un discurs per a la graderia més progressista (habitualment conreadora de platees). Per això, l’interès de la producció d’Ostermeier és permetre que el públic hi intervingui i també que l’heroi no ho sigui tant, deixant rastres evidents d’un orgull mal portat. Al Grec, la peça va esclatar en l’àgora en una celebrada catarsi.

Dit això, la producció de la Schaubühne de Berlín demostra tenir molt bona fusteria, gràcies a un espai aparentment de mínims (però que amaga trucs de maquinària centreeuropea). Els actors versàtils plantegen tanta veritat que, en l’assemblea, sembla que el públic els interpel·li com si fossin realment els personatges. Thomas Ostermeier (car de veure a Barcelona, segurament perquè les retallades en els equipaments públics ha propiciat concentrar-se en la creació autòctona, però que caldria anar resolent a mesura que s’ampliïn els pressupostos públics) hi incorpora matisos interessants. No vol un Thomas Stockmann quixotesc i èticament perfecte: l’ensenya egoista, orgullós. També resol donar més paper a Katrina: la integra al món laboral i insinua que estima i se sent sola alhora. La dramatúrgia estableix que l’escarni a Stockmann el provoquin els seus antics amics (que no volen veure’s en la diana): La política no s’embruta les mans. Els Stockmann, ja a casa, amb tot l’imperi degradant-se, es fa una darrera mirada, sincera, per decidir si es mantenen íntegres o si accepten un cert joc al poder. Brutal.