Art

La capella unida

El MNAC torna a reunir, dos segles després, els disset frescos de l’oratori Herrera, creats per Annibale Carracci i disgregats entre Barcelona, Madrid i Roma

El MNAC té nou panells; el Prado, set, i l’església de Santa Maria de Montserrat de Roma, un
La reina Isabel II els va regalar a Barcelona però estranyament una part se’n va anar a Madrid

El periple del conjunt pictòric de la capella Herrera, l’última gran obra d’Annibale Carracci (1560-1609), ho té tot: història, poder, política, ciència-ficció (si ho prefereixen, miracles), drama, tensió, traïció i misteri. Dividit en dues meitats al MNAC i al Museu del Prado, el seu moment més esperat, el del retrobament, ha arribat ara, dos segles després que es fes aquesta inexplicable partició.

L’exposició Annibale Carracci. Els frescos de la capella Herrera, que es pot visitar al museu de capçalera de l’art català fins al 9 d’octubre, ha tornat a reunir les disset pintures que l’artista barroc bolonyès va crear entre el 1604 i el 1606 a l’església de Sant Jaume dels Espanyols de la plaça Navona de Roma. Nou les custodia el MNAC; set, la pinacoteca madrilenya (on la mostra ja s’ha fet), i una llueix a Santa Maria de Montserrat, durant quatre segles l’església nacional de la Corona d’Aragó a la ciutat pontifícia i a partir del 1807, d’Espanya.

Mentre el Prado va despenjar als anys setanta del segle passat el seu paquet de frescos, que estaven en molt mal estat, i els va amagar als magatzems, el MNAC els va donar una posició privilegiada quan va inaugurar la seva gran transformació el 2004, elevant-los com una de les joies de les col·leccions d’època moderna. Al museu de Madrid es van començar a posar les piles el 2012, afrontant la restauració dels set compartiments i entomant una investigació per resoldre els interrogants que planaven sobre aquest projecte fet per Carracci just després d’haver culminat la seva obra mestra, la galeria Farnese al palau homònim, que és l’actual seu de l’ambaixada de França, i que en ple procés creatiu de la capella Herrera es va posar malalt i va morir poc després.

Andrés Úbeda, director adjunt de conservació del Prado, fa anys que sospirava per trencar el malefici de la capella Herrera i per desxifrar-ne els secrets. La seva recerca ha permès fer una “reconstrucció hipotètica” de la disposició de la decoració d’aquest oratori que va encarregar el banquer de Palència Juan Enríquez de Herrera a Carracci amb una directriu: que evoqués amb pinzells la vida del sant franciscà Diego de Alcalá per agrair-li que havia salvat la vida d’un dels seus fills.

“Carracci era llavors el pintor més famós de Roma”, exclama Úbeda. Caravaggio, coetani seu, no tenia ni de bon tros el seu pedigrí. Herrera va apuntar alt, però les coses no van anar ben bé com havia previst. Quan es va assabentar que en els murals hi havien participat els ajudants de Carracci va entrar en còlera i va estar a punt de dur-lo als tribunals. “Desconeixia que ell sempre treballava en equip”, explica Úbeda. Quan el mestre va tenir un atac de cor, els panells ja van quedar del tot en mans dels deixebles, principalment de Francesco Albani.

Però malgrat la decepció d’Herrera, l’obra va rebre tot d’una elogis unànimes. L’admiració es va perllongar durant tot els segles XVII i XVIII. La decadència d’aquell cicle pictòric es va iniciar al XIX, quan les autoritats espanyoles van decidir dessacralitzar l’església de Sant Jaume. L’abandó del que havia estat el temple nacional de la Corona de Castella va posar en perill la pervivència dels murals. El 1834, el rei Ferran II va autoritzar a l’escultor català Antoni Solà, director dels pensionats espanyols a Roma, l’operació per arrencar-los per preservar-los de la ruïna.

Els frescos, separats del mur, van ser traspassats a tela. Però no va ser fins al cap de 20 anys, el 1851, que van arribar a territori ibèric. Úbeda ho qualifica com “un dels capítols més tristos de la diplomàcia espanyola”. Al port de Barcelona, tampoc es va descarregar tot. A Santa Maria de Montserrat, l’església nacional que es va mantenir, s’hi va quedar una peça presidint l’altar i no se sap on van anar a raure tres quadres més que Úbeda ha intentat localitzar, sense èxit. Probablement, especula, ja estaven tan deteriorats que es van descartar quan es va planificar el viatge.

El cas és que als setze fragments que sí que van desembarcar a la capital catalana els esperava una altra moguda de caire polític fosc. En un primer moment el seu destí era Madrid. Però, i això és collita de la investigació d’Úbeda, la reina Isabel II va decidir regalar-los a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (RACBASJ), llavors Academia Provincial de Bellas Artes. I doncs, per què en van acabar marxant una part a la capital espanyola en contra de la voluntat de la mateixa reina? “No ho sabem.” Del criteri del repartiment, una dada: les teles de més gran format es van quedar a Barcelona. Perquè era més fàcil i econòmic portar a Madrid les més petites? Segurament.

La RACBASF va dipositar els nou panells a l’embrió de l’actual MNAC el 1906. El museu català els va restaurar minuciosament als anys noranta i ara ha ajudat el Prado a restituir l’esplendor perduda de la seva meitat, per l’experiència dels especialistes catalans en el tractament de pintura mural. Les relacions entre els dos museus són “excel·lents”, coincideixen a dir Pepe Serra i Miguel Falomir, directors del MNAC i del Prado respectivament, que maneguen altres projectes de col·laboració de volada per als propers anys. Però a l’horitzó hi sura una altra incògnita: el més lògic no seria exhibir permanentment la unitat de la capella Herrera en un sol lloc? Quin, Madrid o Barcelona? No sembla que ningú estigui disposat a cedir. Al Prado ara sí que volen incorporar les obres a les seves sales. En tot cas, abans de separar-les de nou, queda una última parada de la gira de la família de frescos, el Palazzo Barberini de Roma.

Roma, on va començar tot. I des d’on es va disgregar tot, també els dibuixos preparatoris de les pintures. Úbeda ha descobert que la majoria són propietat de la família reial d’Anglaterra, que els ha deixat per a l’exposició.

Ve de la plana anterior



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

circ

Les Nits de Circ inclouran cintes aèries a 8 metres del terra i forçuts de Mongòlia

roses
homenatge

Teresa Rovira i el centenari de la ‘Revista de Catalunya’

Barcelona
música

Pat Metheny i Kamasi Washington, al Festival de Jazz de Barcelona

barcelona
MIRADOR

De quan la línia de la vida es ressegueix des de l’art

la ciutat d’ideals

A propòsit d’exilis i llengua

equipaments

Comencen les obres d’ampliació de l’Arxiu Nacional de Catalunya

barcelona
Crítica

El gest alliberador d’una dona italiana

música

El Jazz omple el Passeig de Gràcia

barcelona
crónica

Oques Grasses en salsa dolça

GIRONA