Construir a la contra

Rosa Ribas (el Prat del Llobregat, 1963) és coneguda per algunes sèries policíaques, tot i que també ha publicat obres independents, com ara la dissetena Lejos (Tusquets), en què desprèn una llibertat creativa que s’agraeix. Mantenint el seu estil efectiu i elaborat, salpebrat de magnífiques imatges, la trama no és gens previsible i pot passar de tot.

L’obra està ambientada en un urbanització mig fantasma que funciona com un plató amb els diferents sets on es mouen els personatges: xalets acabats, habitats i perfumats, d’altres de buits, molts edificis a mig omplir, a mig construir, serveis inacabats, com ara escoles, atenció primària, biblioteca... Sí que hi ha, amb més pena que glòria, un bar i un supermercat, regentats per àrabs, és clar.

“En un viatge que vaig fer a Toledo i després de veure la ciutat monumental, unes amigues em van dir que m’ensenyarien una altra Toledo, i em van portar a la localitat de Seseña, a la urbanització El Quiñón, que va quedar a mig construir per Francisco Hernando del Saz, conegut com El Pocero. Va enxampar tot de famílies que van invertir tot el que tenien i molt més per millorar la qualitat de vida i van quedar atrapats en una petita ciutat fantasma. Tot el país és ple d’aquesta mena de fracassos immobiliaris. Algun dia es farà arqueologia del que va ser un moment d’absoluta disbauxa constructora”, explica Ribas.

“Veies pel carrer, també a mig construir, parelles joves amb criatures que havien buscat un ascens social i havien caigut en el parany. De nit, és un espai molt sinistre.”

Tot estava en mans d’un especulador que treballava amb inversions dubtoses, planificacions deficients i sense permisos; però, quan hi arribes, el primer que veus “és la seva megalomania posant el seu nom en lletres de pedra a la rotonda d’accés”.

“Si vols viure en un lloc on no et trobin, és ideal, i vaig pensar que tenia una novel·la. Però com ho explicava? El més fàcil hauria estat fer una història social, sobre els pobres enganyats, cosa que m’hauria avorrit molt. També podia fer una història de terror, però se’m feia molt òbvia. Així que vaig optar per una història d’amor, una mica particular”, confessa l’autora, que ha viscut trenta anys a Frankfurt i en fa un que viu a Barcelona, a Sants.

Hi ha tot de personatges en formació coral i tres protagonistes. Un home de mitjana edat, de qui no es diu el nom, arriba amagant-se d’uns excompanys que potser el busquen perquè porta un bon feix de diners d’origen tèrbol. Allà es fa amic d’un okupa vell, Matías, entranyable i coherent. La tercera és una dona en la primera maduresa, que viu en un dels xalets, és informàtica i fa teletreball, mira de socialitzar amb els habitants però no pot perquè no combrega amb la seva manera falsa de viure, amb la seva rivalitat contra l’altre, en aquest cas, els okupes. A més, està doblement atrapada pels deutes que ha de pagar i sola, des que el marit la va abandonar. “Matías a banda, són dos personatges amb històries i un present molt diferent, posats un a cada punta de la urbanització. Volia veure com es trobaven.”

És una novel·la psicològica, perquè moltes accions, resolucions i maneres de ser són suggerides. Ribas permet al lector completar el que vulgui, tot i que dona dades suficients per fer-ho. La natura, àrida, i els animalons salvatges també tenen el seu paper com a frontera.

“Un tema central des del principi era que hi hauria dos grups, per mostrar com funciona la societat, que es construeix en contra de; sempre hi ha d’haver un contrari per refermar la identitat pròpia.” L’obra funciona impecablement com a societat en miniatura, amb uns sentiments que no són tan lluny, són dins nostre.

Un dels molts al·licients de Lejos, com ara punts de tensió i dramatisme elegants, és que la trama admet cops de volant i un final que pot ser violent, feliç, dramàtic, neutre, obert... Però això cal que ho descobreixin els molts lectors que es mereix.