Amb el públic
Marta Buchaca estrena la comèdia de traç gros i càrrega emocional ‘Quant temps em queda’ al Goya
La comèdia catalana atrau els teatres comercials, però deixa freds els públics
La dramaturga i directora Marta Buchaca té bones sensacions del projecte Quant temps em queda?, que tot just ha començat funcions aquesta setmana al Goya i que té temporada, de moment, fins al 7 d’agost: És la primera vegada que ven els drets per fer una pel·lícula abans de tancar la temporada teatral. Es percep que hi ha interès, que la història es compra amb facilitat. L’espectacle coproduït per Focus, Grec i La Pocket (la productora de la dramaturga) reivindica l’humor com a medicació saludable i imprescindible. La mateixa autora es va dedicar a escriure aquesta peça per treure’s de sobre l’angoixa de la pandèmia. Jordi González, de Focus, celebra el talent de la dramatúrgia catalana contemporània que escriu pensant en el públic i que, darrerament, està donant grans alegries a la taquilla dels seus teatres. Serà un fenomen teatral? El directiu de Focus, prudent, de moment diu que “fa molt bona olor”. Si es constata la comunió amb el públic durant aquests dies d’estiu, és molt probable que repeteixi a la temporada vinent.
De què tracta Quant temps em queda? El títol sembla ser prou explícit: Una metgessa i inventora està comprovant un aparell per conèixer el temps de vida dels pacients, si és superior a cinc anys. El seu marit obté un resultat inesperat: li queden 30 dies de vida. A partir de llavors, construeix una llista de reptes que voldria fer abans de morir. I es preocupa, principalment, d’una cosa, que la seva dona segueixi sent feliç quan ell falti. La peripècia està servida. Lluís Villanueva, Betsy Túrnez, Marta Bayarri i David Vert interpreten quatre personatges en moments delirants. La peripècia (que pot recordar a la trama d’un dels capítols de Plats bruts) convida a fer-se una pregunta als espectadors: “tinc la vida que vull, realment?” La tesi de l’obra, evidentment, manté un gir final que convida a viure com l’experiència única que és, i no tant preocupar-se pels últims moments. Aquest aparell científic repeteix el camí de Javier Daulte (4d’òptic) d’incorporar reflexions pseudocientífiques per fer més surrealista la trama.
Marta Buchaca celebra la confiança del Grec (va ser el primer títol que va tancar de tot el cartell perquè el director del festival, Cesc Casadesús, coincideix en la necessitat el públic de trobar espectacle on poder riure obertament) i de Focus en aquesta aventura. L’autora, que fa poc va recuperar Rita a la Villarroel, s’estranya com productors privats catalans i de l’Estat espanyol es preocupen per les novetats de l’autora i, en canvi, no es percebi cap interès per part des teatres públics (hi debutaria amb l’enyorat T6 al TNC amb A mi no em diguis amor, al 2010).
El fil vermell d’una parella
Pablo Remón debuta a Barcelona amb una peça contrastada: ’Barbados, etcétera. Es podrà veure demà i dilluns a l’Espai Lliure. El dramaturg i cineasta presenta una peça insòlita: Un text en el qual la història i els personatges es dissolen i s’intueix la manera de comprendre una relació de parella. Per a Remón (que prepara una versió nova per a la tardor, a Madrid, perquè entén que la seva mirada el conflicte amorós ha canviat amb els anys que va fer la primera versió) al teatre el pes dels actors és principal, i per això els cedeix el protagonisme. Ells estan per sobre del personatges (que potser, puntualment, interpreten) i de la mateixa història: “Són els que governen la funció”, diu categòric. El muntatge relata en tres capítols una relació amb versions diferents de la trama. Per al dramaturg, només conviu una parella si els fets que es recorden coincideixen mínimament. Si no, sembla inviable. En tot cas, tot fa pensar que serà cada espectador el que anirà sentenciant o confiant en la continuïtat dels dos personatges.
També aquest cap de setmana el coreògraf grec Christos Papadoulos presenta una coreografia estrenada fa uns anys: Larsen C al Mercat de les Flors (avui i demà). No l’interessa tant el moviment coral com la humanitat que pugui transcendir d’aquesta troballa a l’escena. S’inspira en el darrer despreniment d’un iceberg, a conseqüència de l’escalfament global. L’atrau perquè darrere el moviment hi ha una part que no aflora, com en el gel que va a la deriva.
