‘Cantatriu’ de teatre i cine

Quan es parla de Núria Feliu parlem de l’actriu i cantant. Actriu, perquè aquesta va ser la primera vessant artística que va exercir. Bé, si fos per ella, seria cantatriu –sense c–, com més d’una vegada havia declarat que li agradava autodefinir-se: una actriu que canta.

De ben petita ja va pujar als escenaris per fer teatre a l’escola Sant Vicenç de Paül d’Hostafrancs, i després al Quadre Escènic de l’Orfeó Canigó. Feien obres de teatre d’Eugene O’Neill (Anna Christie) i Jean Cocteau (La veu humana) i n’havien estrenat de l’Espinàs, que assistia a les estrenes. “Allò del teatre, estar a dalt de l’escenari amb els amics, era una passada!”, va declarar en una entrevista a Llengua Nacional. També va participar en el grup de Teatre Experimental Català i va debutar al Romea amb Situació bis, de Manuel de Pedrolo, sota la direcció de Francesc Balagué. I és que la passió de la Núria era el teatre, fins que va començar el moviment de la Nova Cançó amb Els Setze Jutges, encara que no en va poder formar part perquè només hi acceptaven cantautors. Aleshores va ser quan el seu amic Antoni Ros-Marbà la va animar a cantar, per allà al 1964.

La seva passió pel cinema la va reconduir, i va esdevenir l’artista capdavantera a l’hora de donar a conèixer les cançons de Hollywood i Broadway, com ara Funny girl, Cabaret, El màgic d’Oz o Esmorzar amb diamants, amb unes traduccions al català, uns arranjaments i unes interpretacions excepcionals. Va aparèixer a la pantalla gran en petits papers: Una historia de amor (Jordi Grau, 1967) i en tres films de Ventura Pons, El vicari d’Olot (1981), Puta misèria! (1989) i Any de Gràcia (2011). A la RTVE va conduir un espai musical propi, El caliu de la Feliu (1983-1984).