Crítica
teatre
Les claus i les raons
És un amor impossible de persones d’estaments socials diferents
La clau és l’oportunitat d’executar una acció. D’entrar a casa el company. O d’un altre client. Les raons són el que determina la bondat de cada acció. Francesc Amaro ha estrenat en català un text icònic del dramaturg René-Daniel Dubois. Un jove xaper cita la premsa i la policia en un despatx d’un jutjat per explicar que el seu company és mort. Necessita quasi 48 hores per entendre què pot haver passat. El gaudi i l’amor han superat el seu llindar de raonament.
El muntatge juga amb la clau de thriller, de misteri que es va descobrint a mesura que el policia aconsegueix asserenar i que el jove declara tot el que recorda. Darrere d’un crim, que s’ha produït 36 hores abans. El monòleg final del jove revela com concep el sexe el noi (que tant el pot fer cobrant com per pur plaer) i com les formes normatives dels cossos es relativitzen en la seva mirada. Darrere, hi ha un crim. Però sobretot hi ha un amor impossible, entre dos homes d’edat similar però de condicions socials molt diferents.
Amb aquest cartell, el Teatre Gaudí Barcelona demostra que no només es poden programar comèdies a l’agost amb aquest drama de notable agror. Ja ho va fer, fa uns anys, amb aquell altre drama passional Here comes your man.
