La paraula d’un ‘monstre’

Fabienne Kabou, una dona senegalesa instal·lada a França, va abandonar de nit la seva filla Adelaïda a la platja normanda de Saint Omer: la marea es va endur la criatura de quinze mesos (fruit de la relació de Kabou amb un home francès molt més gran que ella, mai no va ser registrada), que va morir ofegada. Els fets van passar el 2013. Tres anys després, Alice Diop, francesa de pares senegalesos i cineasta documentalista amb una inquietud social amb la qual s’acosta al món dels suburbis, va assistir al judici de Kabou, que no sabia explicar el perquè del seu acte, considerat monstruós per la societat.

Passat el temps, Diop va decidir fer una pel·lícula sobre el cas, però no a través del documental, sinó d’una ficció que el reconstrueix inscrivint-lo en una tradició mítica i tràgica: com si abordés una Medea contemporània. A Saint Omer , es pot reconèixer una alter ego de la cineasta en l’escriptora Rama (Kayije Kagame), que assisteix amb inquietud (estant embarassada, en relació amb la pròpia maternitat) al judici d’una dona (convertida en Laurence Coly, l’actriu Guslagie Malanda) que reconeix un acte del qual, com si no n’hagués estat conscient, no es sent responsable.

A diferència de la societat, representada d’una manera extrema per un fiscal que encarna la violència institucional contra les dones, Diop no jutja la infanticida, una estudiant de doctorat que preparava una tesi sobre Wittgenstein, cosa que la seva tutora no comprèn amb la idea excloent que Laurence abordava un marc cultural aliè. La cineasta l’enquadra d’una manera (els colors de la seva pell i la seva roba harmonitzen amb els de la paret de fusta de la sala) que la mostra amb dignitat. La posada en escena, en tot cas, és sòbria i despullada per escoltar la paraula d’algú que representaria multitud de dones racialitzades i així, fins pel mateix cinema, silenciades i invisibles. Que les representaria malgrat l’extremitud del seu acte monstruós que precisament la fa escandalosament visible. I és així que escoltem una dona negra que relata la seva vida.

Tota la reconstrucció del judici, amb la presència i la paraula de Laurence, és allò més interessant del film, que, a través de l’escriptora Rama, fa massa explícites les referències que volen universalitzar el cas carregant-lo de cites: començant per la Duras d’Hiroshima, mon amour i acabant amb la Medea de Pasolini amb Maria Callas.