Qui fixa els límits cronològics de la generació del baby boom, els anomenats boomers, els situa entre els 55 i els 70 anys. Són fills dels moments d’eufòria econòmica de després de la Segona Guerra Mundial, però que després de viure moments de bonança han rebut diverses cleques de crisis cícliques. Crisis en què ja van néixer els mil·lennistes, la generació que està neutralitzant el poder de dirigir la societat i marcar tendències que fins fa poc tenien els boomers.

Quan es parla de boomers es fa referència al seu passat, als seus referents culturals i poc a la seva realitat actual. El còmic Boomers (Salamandra Graphic), del mallorquí Bartolomé Seguí (Palma, 1962) fa un exercici poc habitual en la historieta: fa envellir els personatges i els situa a l’actualitat parlant del seu passat, però també del seu present i futur. I així reprèn les històries de la colla de Lola y Ernesto publicades a la revista El Víbora a partir de finals del vuitanta, en què es reflectia els anhels i les angoixes d’un grup de joves emmarcat en els conceptes i estètiques de la Barcelona preolímpica, ciutat en què Tomeu Seguí va residir mentre estudiava. L’autor, amb un paral·lelisme en la seva pròpia trajectòria, els fa retrobar en el present. D’aquells vint-i-tants han passat a estrenar la seixantena. El grup d’Ernesto: la Lola, l’Héctor, la Rita i el César fan un balanç d’una vida que s’ha quedat curta pel que fa als somnis que s’havien dibuixat com a possibles en la seva joventut. Rita, a tall d’exemple, exclama: “Crec que estàvem en shock [en referència a la seva joventut]. Donaven per fet que el futur només podia ser millor i el fet és que la història torna cap endarrere, com un pèndol.” Ploren les absències, però també s’encoratgen tots plegats a viure amb autenticitat i sense complexos els anys que tenen al davant. “Un dels avantatges de la maduresa es que relativitzes la transcendència del que fas.” I així ho fa el dibuixant en aquesta seqüela feta més de trenta anys després de Lola y Ernesto. “Tot i que reflecteix el meu entorn i les meves experiències, no es tracta d’una autobiografia” en el sentit estricte, explica Seguí.

El dibuixant de les adaptacions de Carvalho –amb guió d’Hernán Migoya– inicia l’obra amb unes escenes que semblen vaticinar que tot s’ha perdut: una intensa pluja en una nit de tempesta. “Aquest simbolisme va de sentir la natura, té alguna cosa d’ancestral que et desvincula d’una època determinada. És una manera de relativitzar els temps que viu cadascú.”

Des dels seus inicis, amb històries d’entorn proper, fins aquesta recuperació dels orígens, Seguí ha dibuixat moltes pàgines que sense defugir un rerefons real han tingut caràcter de thriller. No obstant diu: “Amb Boomers he descobert que m’atrauen les històries quotidianes en què tot passa sense escarafalls.”