Música

Música

Manel flirteja amb el seu adeu com a grup

Fidels a la seva manera de fer i idiosincràsia, que els fa fugir com esperitats dels convencionalismes per ser els més singulars entre els peculiars, Manel va voler dir ahir que plega. O no ben bé. A través d’una notícia esbombada a Catalunya Ràdio, i que no es van voler esforçar ni a confirmar oficialment ni tampoc a desmentir, el quartet anunciava que “suspèn la seva activitat de manera indefinida”, que és tant com dir que d’aquí a uns mesos ja podrien tornar a estar en dansa o com que això ja està dat i beneït. El temps ho dirà, però el que ja és inqüestionable és el llegat temporal, en forma de cinc discos i incomptables concerts, que deixa un grup que ha estat –o encara és, hauríem de dir?– transcendental en la història més recent de la música en català, construint un recorregut d’èxit a partir de la mixtura del pop-rock-folk i la millor tradició oral que pugui tenir aquest país. Perquè de les moltes coses que es poden arribar a dir de Manel, una és que han estat, o són, uns meravellosos contadors de petites i grans històries que ja són part d’un imaginari col·lectiu.

La publicació, el 2008, d’Els millors professors europeus és el gran factor disruptiu en l’evolució d’aquests quatre nois d’aspecte malgirbat i posat tímid. Del pràcticament no res passen a ser un fenomen, catapultats per una tria de cançons pròpies –Al mar, Ai Dolors, etc.– o versions –el Common people de Pulp– i una desimboltura pel directe impròpies per a uns debutants. D’ençà, però, d’aquest inici fulgurant, Manel ha fet la sensació de ser un grup entestat a protagonitzar una cursa amb si mateixos per no quedar encasellats amb Nit freda per ser abril ni res que s’hi assembli. D’aquesta manera, en el seu segon treball 10 milles per veure una bona armadura (2011) ja es detecta una evolució estilística per transitar més enllà del pop-folk –Boomerang n’és l’exemple més nítid– que fa un pas més amb Atletes, baixin de l’escenari (2013), on abandonen l’ukelele com a instrument, una de les imatges que més els han identificat com a grup, almenys en la seva primera etapa. Els grans festivals, com el Primavera Sound, ja se’ls rifen, mentre que en l’interior de Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé es fa més profunda aquesta voluntat per seguir evolucionant com a projecte.

Aquest no parar quiets assolirà la seva consumació amb Jo competeixo (2016), on ja abracen sense cap mena de complex els ritmes electrònics –BBVA– sense renunciar, tampoc, a les guitarres més afilades –Les cosines–. Per la bona gent (2019) haurà estat, fins ara, el seu darrer disc com a tal, on ja es van atrevir amb una versió de la cançó de Maria del Mar Bonet utilitzant la veu de l’artista mallorquina. I fins aquí és on arriba el recorregut de Manel com a projecte, abans d’aquesta parada sobre la qual ja s’especulava i que obre tants interrogants en clau de futur. I en l’espera, no queda sinó fabular si en Marcel, algun dia, superarà aquelles pors que tants es van fer seves i farà el pas pel qual la Maria tant es deleix des del 2008.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

La crònica

Blanes estén una catifa vermella

La crònica

Dia de flexió i de reflexió en el festival Trapezi

música

Grabu: “Faig una música que aquí és poc habitual”

girona
Cinema

‘Mexican Dream’, de Laura Plancarte, corona el palmarès de DocsBarcelona

Barcelona
Arts escèniques

El Festival Z acollirà 16 projectes escènics

Girona

Últim dia per veure les noves tendències del circ al Trapezi

REUS

Les Festes de Maig omplen els carrers de música i cultura popular

LLEIDA
CrÒnica

Ricky Gil i Biscuit, un bon treball d’arqueologia

dit o fet per dones

La pedra seca com una resistència