Art

Art

Un patrimoni artístic en clau de gènere

Les artistes de l’Avui

El Museu d’Art de Girona dedica una exposició a les dones presents en el fons d’art que el diari va crear quan es va fundar, el 1976

Creadores de diverses generacions, des de les que havien emergit en la postguerra fins a les més joves, van donar les seves obres per fer costat al primer mitjà editat en català després del 1939

“Eren dones molt conscienciades políticament, catalanistes i republicanes”

El naixement del diari Avui, la diada de Sant Jordi del 1976, va il·lusionar la societat catalana, que s’havia despertat del llarg malson del franquisme. També va entusiasmar els artistes, que es van comprometre amb el primer rotatiu publicat en català després de la Guerra Civil donant obres que van constituir un valuós patrimoni per apuntalar l’empresa editora, Premsa Catalana. Els artistes i les artistes: per a elles, la crida de l’Avui a participar en el seu fons d’art, que va coincidir amb l’onada feminista, va ser un gest de normalitat en l’anormal situació de desigualtat en tots els àmbits, inclòs el de l’art.

I hi van respondre massivament, en força casos seleccionant els seus millors treballs per estar ben representades en un conjunt que acabaria assolint les 604 obres (109, d’elles) i que es va presentar públicament uns mesos abans de la sortida del primer número del diari a la Fundació Miró amb el títol Un poble es fa el seu diari. Les dones artistes de la col·lecció de l’Avui reben ara un reconeixement especial i específic. El Museu d’Art de Girona (Md’A) ha obert la primera d’un cicle de dues exposicions de llarga durada en què les seves creacions tenen i tindran tot el protagonisme, i no aquella habitual quota que les salva del domini absolut dels homes artistes.

Esclats d’un instant. 70’s (fins al 28 de gener del 2024), que aplega una selecció d’una cinquantena d’obres, s’adscriu en les accions de divulgació del fons d’art de l’Avui propulsades pel Md’A, la institució que des del 2011 en té la tutela. Aquell any, la Generalitat el va adquirir i el va alliberar de l’embargament al qual va ser sotmès arran de la fallida de Premsa Catalana, el 2004. L’ostracisme d’aquest patrimoni artístic, que es conserva al monestir de Vilabertran i que va córrer el perill de disgregar-se abans de passar a ser de titularitat pública, es va revertir amb una mostra al museu gironí, el 2019, comissariada per Pilar Parcerisas.

La nova mirada en clau femenina ha anat a cura d’Elina Norandi, que s’ha submergit en el context històric, els records personals i la documentació original d’aquella aventura cultural en què van convergir creadores de diverses generacions. L’octogenària Lola Anglada, la més gran de totes i que va fer d’enllaç amb la moderna Catalunya d’abans de la guerra, va cedir un modest retrat a llapis. També s’hi van implicar, i aquestes amb obres importants, les veus de l’art que van emergir en la postguerra, com Núria Llimona, Conxita Sisquella, Carme Aguadé, Maria Girona, Roser Agell, Conxa Ibáñez, Esther Boix, Emília Xargay, Aurora Altisent i Amèlia Riera. I, darrere seu, les que s’anaven obrint camí o fins i tot les que encara ho tenien tot per fer. “Sobretot per a les més joves, va ser una gran oportunitat per donar-se a conèixer, ja que del fons se’n van fer exposicions itinerants pel territori”, explica Norandi, que en l’exposició del Md’A ha privilegiat les que han continuat actives. Algunes, avui, consagrades, com Fina Miralles, Eulàlia Grau i Rosa Amorós.

Però, a les parets del museu gironí, també hi llueix obra de dones menys conegudes, com Maria Cirici Pellicer, germana del reputat crític d’art Alexandre Cirici Pellicer, i Maria Teresa Sanromà, una sort de testimoni viu que ja ha superat els 100 anys. “Hi ha estudis pendents de fer per poder-les reivindicar”, remarca Norandi. Un cas que ella mateixa fa temps que persegueix és el d’Alejandra Vidal (Barcelona, 1937-1988), de la qual l’única obra que ha localitzat fins ara és justament la que va lliurar a l’Avui. Sorprenentment, en el catàleg estava referenciada com a home, Alejandro Vidal. I no és l’única que ara ha corregit Norandi. María-José Vela apareixia com a José. Claude Collet, com que Claude és un nom que en francès és tant masculí com femení, també comptava com a home.

En tècniques, les artistes van deixar una empremta particular en el fons, preeminentment pictòric, però gràcies a elles ric també en ceràmiques (Maria Bofill, Madola), esmalts (Montserrat Mainar, Maria Dolors Balanyà) i creacions tèxtils (Maria Assumpció Raventós; d’Aurèlia Muñoz també hi ha una peça, però no s’ha pogut incorporar a la mostra pel seu mal estat). I en temàtiques, la diversitat és gran, però les pulsions reivindicatives hi planen gairebé sempre, intensament en els dibuixos de Roser Capdevila i Pilarín Bayés, i en la peça de l’única fotògrafa, Colita, dels actes per la mort de Franco a Madrid. “Totes elles, ho expressin amb més o menys evidència en els seus treballs, eren dones molt conscienciades políticament, catalanistes i republicanes”, rebla Norandi.

I segona part
La primera de les dues exposicions del programa dedicat a les artistes del fons de l’Avui se centra en les donacions que es van fer en el període fundacional del diari, a mitjan anys setanta. L’any que ve, una segona mostra s’ocuparà de la segona crida, que el diari va llançar als noranta, tot i que hi van respondre menys dones (algunes van aportar obra les dues vegades, com Maria Girona, Maria Assumpció Raventós i Pilarín Bayés). La directora del Museu d’Art de Girona, Carme Clusellas, promet continuar investigant, endreçant i difonent la col·lecció artística. “Dona per fer-ne molts relats”, subratlla.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.