Narcís Agustí, un home de família

Aquests dies hem pogut llegir i sentir amb orgull boniques paraules en record a la memòria de Narcís Agustí Agustí, però totes lloant principalment la seva brillant trajectòria professional. Celebro poder aprofitar ara aquestes línies per assolir el difícil repte de poder-vos mostrar la seva vessant més humana, que era, si és possible, encara més excepcional. Amb l’elegància de Clark Gable, el somriure encisador i físic imponent de Rock Hudson, la mirada bondadosa de James Stewart, l’àuria clàssica i romàntica de Cary Grant i la seguretat de John Wayne, en Narcís em semblava el galant més fascinant que el món del cinema hauria pogut tenir mai.

Amb l’obertura al públic, el setembre del 1943, de la seva primera sala de cinema, el Núria d’Olot, en Narcís, sense ser-ne conscient i junt amb el seu pare, plantava una llavor en el món de l’exhibició cinematogràfica que donaria molts fruits i que, com Alfredo va fer amb Totó a Cinema Paradiso gairebé sense voler, només amb l’exemple, inocularia un amor per la projecció del Setè Art als seus tres fills que els duria a seguir fent créixer el negoci fins a l’empresa internacional que és a hores d’ara. Cada cop que tallava una cinta per inaugurar un nou complex cinematogràfic, la seva millor rialla era per a la foto en què el custodiaven els seus tres nois. Cofoi, la satisfacció de la feina ben feta –ell repetia sempre que les coses o es fan bé o no cal fer-les– i la seguretat que el llegat que ell havia heretat del seu pare l’havia sabut transmetre a les nissagues venidores, el feien sentir immensament feliç.

L’amor que va professar a la seva esposa al llarg de gairebé 60 anys em recordava sempre la passió que Bogart transmet per Ingrid Bergman a Casablanca, en blanc i negre, clàssic, pur i molt generós, però a diferència del film, ells sempre van romandre junts, i no només els va quedar París, sinó que el seu amor pels viatges els va dur a descobrir més de mig món acompanyats del seu grup d’amics fidels, units fortament per una mateixa manera de veure i viure la vida i amb la ferma convicció de construir i vetllar per la seva nombrosa família.

Sentia un amor també molt profund per la seva única filla, amb qui aquests darrers anys va treballar incansablement per recuperar el patrimoni de l’Alt Empordà i l’Alta Garrotxa, una terra que ell estimava, la terra de les seves arrels, dels seus avantpassats. Cada dia es llevava ple de vitalitat, amb una il·lusió infinita per fer realitat els seus projectes que feien de qualsevol cosa quelcom millor. No en va era un emprenedor nat, un visionari i un innovador que somiava en gran i que, com els grans mestres, sabia fer que el més difícil semblés fàcil i no fer de res una complicació.

Sent per sobre de tot un home de família, combregava amb la filosofia de Vito Corleone quan deia que “un home que no passa temps amb la seva família no pot ser mai un home de veritat”. Com li agradava aquesta pel·lícula!, El Padrino, de Francis Ford Coppola. I com la gaudia la seva família! Res l’omplia més que poder-nos reunir per a celebrar a la casa pairal tot el que per petit que fos li donés motiu de veure, al voltant d’una gran taula, els 21 de la seva nissaga. Justament ara fa unes setmanes, celebrant el seu 88è aniversari, va dir-nos a tots copa en mà que “els nets són les postres de la vida dels avis” i és que ell bevia de l’orgull que sentia de cada un dels seus nets i netes, als quals ha transmès, sense esforç, valors dels quals pocs homes poden presumir avui dia.

En el seu funeral emocionava veure els seus 11 nets i netes caminant solemnes al costat del seu fèretre, custodiant-lo, i rendint així un sincer tribut a la seva persona, al seu llegat i a l’amor infinit que els va saber transmetre amb la seva paciència, la seva intel·ligència, el seu interès per qualsevol cosa que li volguessin explicar o en agraïment a haver-los obert els ulls al món i a les diversitats en tants viatges que els havia portat, donant-los així una lliçó de vida per sempre, la de la unió de la família, la de l’amor pels teus, la de la compassió i la de la tolerància, virtuts totes que ell encarnava a la perfecció.

Aquests darrers dies, centenars de trucades i missatges s’han sumat a la cua de persones que ens han mostrat les seves més sinceres condolences plenes de records construïts a còpia d’exemples de la seva bondat, del seu carisma, el seu positivisme i sentit de justícia amb tothom amb qui es va creuar al llarg de la seva longeva vida, per poca estona que fos. Perquè ell valorava les persones per com eren i no pel que feien, i les sabia escoltar, i així és com anava teixint complicitats i es feia estimar per tothom sense excepció, des del seu fidel paleta o treballadors, el cambrer del lloc on solia aturar-se a esmorzar o el bisbe amb qui tenia una complicitat ben especial fins als empresaris del gremi, notaris, alcaldes i polítics de tot arreu. Tots ells s’han apropat per a compartir-nos la seva profunda pena. Centenars de persones que em recordaven aquelles cues d’un divendres d’estrena al seu majestuós i tan estimat Teatre Ultònia que arribaven fins a Correus.

Molt em temo que per més que m’hi esforci res que pugui escriure podrà fer prou justícia a la qualitat humana d’en Narcís, però pels qui vam tenir la sort d’aixoplugar-nos a la seva ombra, molt llarga, us asseguro que el reconeixem com un referent. D’aquí, de casa. Un prohom. Tot un senyor que estimava la seva terra i el seu país. No en va, quan va obrir la seva primera multisala, li va donar el nom de Catalunya, la seva pàtria.

Ara fa unes poques setmanes, al funeral del meu pare, em va agafar de les mans i em va mirar als ulls, i en un intent de reconfortar-me em va dir: “No sé què dir-te, no hi ha paraules.” Jo, ràpidament li vaig contestar: “Jo sí, que t’estimo.” I em va estrènyer les mans molt fort. I no va caldre que em digués res més. En aquell moment jo no sabia que aviat ell correria la mateixa mala sort que el meu pare i esperava poder seguir gaudint-lo per molts anys més, però ara celebro especialment haver-li-ho dit.

Sovint en situacions de rebombori i amb la sorna que el caracteritzava ens deia.... “Mira que com després d’això no hi hagi cel”... No sé si hi ha cel o no, però el que us puc assegurar és que, si n’hi ha, és on ara en Narcís descansa en pau.

Al cel sia el meu sogre estimat.