Confiança en Morlot

Divendres va tenir lloc el primer dels tres concerts de l’últim programa de l’OBC de la temporada. Sota la direcció del seu titular, el francès Ludovic Morlot, les obres escollides i la seva interpretació van erigir-se com una immensa oportunitat per fer-nos una composició d’allà on és l’orquestra i, sobretot, cap on cal dirigir els passos en el futur. Ansiosos per al desplegament de la pròxima temporada, batejada amb el suggestiu nom de Poder o revolta, el resultat ens porta a allò que ja hem dit en alguna altra ocasió: la potencialitat musical de l’OBC és important i enorme, com va quedar palès en els magnífics solos del trompista Juan Manuel Gómez i la trompetista Mireia Farrés a la Simfonia núm.5 de Mahler, però li continua mancant per desenvolupar allò que podríem anomenar un major orgull de pertinença. És més: assolir la plena consciència que s’és alguna cosa més que els membres d’una orquestra pública sinó els integrants d’un projecte que aporta a la societat catalana uns valors intangibles que han de contribuir a la noble i lloable funció de fer uns ciutadans més lliures, sensibles i cultes. Per assolir aquesta consciència ens cal reivindicar el paper del públic molt més des de la mirada de la ciutadania i menys des del mercantilisme. Quan això s’assoleixi és molt possible que això ajudi decididament cap a l’assoliment d’una personalitat i projecte musical propis com bé ha sabut fer l’Orquestra del Liceu amb Josep Pons i que bona prova n’ha deixat en el Parsifal que pot veure’s aquests dies. Ens cal donar un vot de confiança a Morlot en la comesa de voler erigir aquesta personalitat orquestral que tots anhelem. Per fer-ho segur que sap, millor que ningú, que cal assolir una paleta de colors i dinàmiques orquestrals més rics en la música de Ravel o en trobar un major equilibri entre les seccions com es va detectar en un Mahler, en ocasions, d’excessiu volum sonor. En tot cas, confiança a Morlot.