Cinema

MARC ORTS

MESCLADOR DE SO, GUANYADOR DE VUIT PREMIS GAUDÍ I SIS GOYA

“Els premis donen benzina emocional”

Ja saps que un premi s’acaba diluint. Tu valdràs per la següent pel·lícula que facis, no per la que t’acaba de fer guanyar un premi
Una pel·lícula només amb so es pot seguir, només amb imatges, no. Les imatges sense so són només imatges, no pel·lícules

No us estranyi si us resulta familiar la seva cara: ha pujat un munt de vegades a recollir premis a les gales dels Gaudí i els Goya. Bayona, Balagueró, Almodóvar, Soderbergh i Villeneuve són alguns dels cineastes per als quals ha treballat Marc Orts (Barcelona, 1973). Des que el 1997 va fer les mescles de so d’Els sense nom, ha fet aquesta tasca o ha supervisat el so de més de 200 pel·lícules. Fill del crític Edmond Orts, fundador de la mítica revista Dirigido por, va ser inoculat amb el virus del cinema des de ben petit. Un Goya decora l’entrada de l’estudi de postproducció d’imatge i so DeLuxe, on ens rep, guanyat el 2017 per Un monstre em ve a veure, de J.A. Bayona.

Ha guanyat 8 premis Gaudí de 22 nominacions i 6 Goya de 15. Té lloc per guardar-los tots?
Els tinc tots repartits: un aquí a la feina; un a casa al lavabo, no per res, per estètica; un altre a casa d’un amic meu; un a casa dels meus fills... Els tinc repartits. Si arribés a casa i comencés a trobar premis, cada dia m’estaria fent l’onada [riu].
Què segueix sentint, quan tornen a cridar el seu nom en una gala?
Els premis donen benzina emocional i autoestima, però és una franja de temps molt curta: el moment que el guanyes, el reps, ho celebres... Sempre ho he celebrat més o menys amb la mateixa intensitat, ni més ni menys del que és, donant-li la importància justa. Després ve una setmana de ressaca, de celebrar-ho amb amics, família, felicitacions dels companys de feina, d’entrevistes... Però després ja saps que s’acaba diluint. Tu valdràs per la següent pel·lícula que facis, no per la que has guanyat el premi. A vegades faig reflexions sobre si m’he passat, sempre vull estar amb els peus a terra, no anar a vanagloriar-me. A vegades penso que tinc una carrera que el que digui pot anar a missa, però soc massa prudent amb això. Si en guanyo un altre ho celebraré molt!
El primer, el Goya del 2003 per ‘Darkness’, de Jaume Balagueró, no va fer més il·lusió?
Sí, en fa molta. Però va ser curiós també perquè soc molt empàtic... Aquell any estava nominat també David Calleja, que va ser el meu mestre, i vaig guanyar jo. El primer que vaig fer va ser dedicar-l’hi. Tens aquella sensació de molta alegria i alhora penses que acabes de guanyar quan aquest home porta vint anys més que jo en això... És una sensació una mica ambigua. Però estava molt content, és clar.
Com s’arriba a treballar en el so cinematogràfic? Molta gent somia dirigir...
El cine el portava a les venes per herència familiar. No era una persona molt donada a poder estudiar i treure bones notes. Vaig acabar el COU, el que ara és segon de batxillerat, i vaig intentar fer les proves al Centre Calassanç, el que després es convertiria en l’Escac. Paral·lelament vaig entrar en un estudi de doblatge on necessitaven tècnics de gravació, sense tenir-ne molta idea. Vaig suspendre l’examen d’accés al Centre Calassanç i vaig passar les proves de tècnic de so a l’estudi de doblatge. Tenia molt clar que em volia dedicar al cinema, però volia fer so, muntatge, fotografia... No tenia ficat al cap fer direcció, tinc un perfil més tècnic. I em vaig dedicar al so una mica per casualitat. Quan vaig entrar a l’estudi vaig començar a aprendre i aprendre, vaig entendre molt bé la tècnica. Vaig començar a treballar el 1991 i el 1995 hi va haver una evolució tecnològica en l’aspecte digital. Per joventut o per capacitat d’entendre-hi, em vaig adaptar molt bé al pas del coneixement analògic al digital.
La vostra feina també és artística. No li sembla despectiu que el considerin dels apartats ‘tècnics’?
Sí, també és artística. No em molesta que ens diguin així, al final se’n diu tècnic per diferenciar-la dels processos que són molt més creatius. Evidentment nosaltres tenim una part artística molt important, però separem la part creativa al 100%, que seria direcció, guió, inclús interpretació, i totes les altres són tècniques artístiques: fotografia, muntatge, decoració... La part artística en el so ve donada molt per entendre les pel·lícules. Veus la pel·lícula, visualitzes el missatges, penses que els trets van per aquí... Des del teu punt de vista, la teva manera d’entendre la pel·lícula, fas la teva aportació creativa, artística, basant-te en unes funcions tècniques. Tens mecanismes que poden donar creativitat, com la música, els efectes, diàlegs. Fas una conjunció de coses perquè la pel·lícula no perdi el seu valor ni la seva trama, però la vas contextualitzant perquè energèticament, emocionalment, tingui els components que siguin necessaris.
El so és fonamental, cada vegada més?
Et diria que una pel·lícula sense so no es pot seguir. Una pel·lícula només amb so es pot seguir i només amb imatges, no. Amb un audiollibre o un pòdcast, depèn de com t’ho expliquin, et vas creant la teva pròpia pel·lícula amb la imaginació. Escoltes el so, el que va passant i potser et perdràs determinats moments que poden ser més onírics o visuals. Amb imatges pots seguir una sèrie de coses, però sense so és com seguir una pel·lícula en un idioma que no entens. Pots saber per on va la cosa, però et perds molts punts de la trama. Les imatges sense so són imatges, no pel·lícules. Però una pel·lícula sense imatge pot ser una pel·lícula, es pot sostenir.
Com li va inculcar el virus del cinema el seu pare, Edmond Orts, que és crític?
D’una manera molt natural. El meu pare va dirigir la revista Dirigido por... Es posava molt al dia tecnològicament. Va tenir un Betamax, una televisió amb comandament remot que era un cable... El 1980 o 1981, va tenir un dels primers VHS que van arribar a Espanya. Fins en aquell moment ens posava totes les pel·lícules de Televisió Espanyola. Quan van aparèixer els videoclubs, vèiem una pel·lícula gairebé cada dia. Les coneixes amb temps, vas creixent, li vas agafant amor al cine... Això fa que entengui molt bé les pel·lícules de cara a afrontar la meva feina, perquè m’ho van inculcar des de petit. M’agrada tot tipus de cinema i, contràriament al meu pare, potser me n’he anat cap a un cantó més comercial. Com que treballo en cinema, necessito no pensar gaire quan veig les pel·lícules. No vull analitzar-les, sinó disfrutar-les.
Quins cineastes l’han influenciat més en la seva feina?
Tots m’han aportat molt. Potser el que més, perquè va ser un punt d’inflexió en la meva carrera, va ser Brad Anderson amb The machinist. És un director que havia fet disseny i muntatge de so. Em va fer obrir els ulls. Després Jaume Balagueró, Paco Plaza, J.A. Bayona, Daniel Monzón... Són gent molt intensa a l’hora de treballar. Els pots anar guiant, però ells tenen els seus punts de vista, s’hi impliquen molt.
Molts cineastes amb qui ha treballat són de la seva mateixa generació...
Sí, exacte! Hem crescut tots en paquet. Els professionals del so anem una mica avançats de coneixements, però aquesta generació ja ha crescut amb un ordinador, un time-line d’imatge i so on poden fer les seves pròpies creacions, i entenen què és el so i com es postprodueix. La vella escola era de només la música, els diàlegs..., no aprofundien tant.
Ja va enxampar una generació de cineastes que treballaven amb so directe?
Sí, ja s’havia incorporat. Però s’ha de reconèixer que a les pel·lícules de finals dels seixanta, setanta i vuitanta, que estaven doblades totes, els actors, Paco Martínez Soria, José Luis López Vázquez, Paco Rabal..., es doblaven ells mateixos, i ho entenies tot, perquè era un so d’estudi. Actualment hi ha una part interpretativa que es cuida molt a nivell d’imatge, amb intenció emocional, però a nivell de dicció, s’ha d’estar corregint constantment. Molts actors no se sabien doblar, tot i que ara han millorat molt. Els actors americans actuals, o els espanyols dels setanta i vuitanta ho sabien fer. Ara hi ha criteris com voler fer el so directe perfecte quan el d’estudi queda millor. Ara ens arriba la pel·lícula, visionem el muntatge d’imatge amb el so directe sincrònic i valorem el que està mal gravat, el que se sent malament, el que no s’entén... De tot això en fem una llista, la passem al director i decidim el que redoblem. Es dobla entre un 5% i un 20%. Amb els diners que es gasten es podria doblar tot. Ara amb la sincronia pot ser perfecte. Així ens estalviaríem problemes, i el so serà supernet. Als Estats Units ho fan. El Jurassic World que va fer Bayona, els Avengers, Transformers... totes les que tenen molt component digital estan doblades. Es doblen ells mateixos. Tenen un so original molt maco.
Als actors que venen del teatre se’ls entén millor?
Totalment. Parlen diferent. A Espanya molts actors parlen cap a dintre, amb la veu cap avall; en canvi, els actors de teatre, encara que estiguin tristos, estan projectant.
El gènere de terror dona més espai a la creativitat al mesclador de so?
Sí. Vaig coincidir en l’època de la Fantastic Factory de Filmax amb Brian Yuzna com a cap creatiu visible d’aquestes sagues i les vaig pescar quasi totes: Aracnid, Dagon, Faust... Una sèrie de pel·lícules molt sèrie B i era meravellós treballar el so, perquè feies el que et donava la gana. De 0 a 100 de volum, cap amunt, cap avall, músiques al màxim, tot molt agressiu... Vaig aprendre molt en aquella època. Fins i tot ens van tocar el crostó en alguns cinemes.
El cinema és una bona eina per fer por?
És la millor eina. Amb la imatge pots arribar a espantar, però el so és molt més imprevisible. Pots construir des del no-res fins a un gran impuls sonor. Pots crear un fil de molta tensió, buidar-lo i de cop fer l’ensurt. Hi ha molts mecanismes per produir-lo.
El més efectiu és el cop de so?
Sí, el cop de so de tota la vida. I després hi ha tot el contrari, la buidor. A Lo imposible, després de venir el gran tsunami, hi ha un moment que quan s’acaba tot no hi ha so, i la gent queda congelada. Fins i tot hi ha gent que es va marejar. Va ser un efecte molt buscat aquí, a la sala. El silenci pot crear angoixa, por. El silenci forma part del so.
Treballa al costat dels directors, intentant traslladar la seva mirada a la pel·lícula. Com és la feina amb Almodóvar?
És una meravella. Crec que és un àmbit, a la part final de la pel·lícula, que no el coneix molt; ell va començar treballant amb el procés analògic. No s’ha posat més en com generem el so; coneixia la mescla com es feia antigament: música, diàlegs i endavant. Confia molt en mi, també perquè de vegades té problemes amb l’oïda, i això em fa sentir molt orgullós. La seva assistent personal em va dir un cop: “¿Qué le das, que sólo quiere trabajar contigo?” Em pensava que em prenia el pèl, però em va dir que no acaba la pel·lícula si no hi soc jo.
I J.A. Bayona, com és? Intens, ha dit?
És intens, sí. Jota és molt intel·ligent, molt exigent. A vegades pateixo perquè li tinc molta admiració, massa. Em sembla un superdotat que fa un cine brutal, amb una gran capacitat de treball... Ens coneixem des de fa molts anys, quan ell en tenia catorze i jo setze. A la ràdio, al programa del meu pare i Pepe Nieves, La claqueta, ell venia d’oient amb les revistes, amb l’Imágenes, el Dirigido por, Fotogramas, i jo estava a la cabina del tècnic. Hi ha una relació molt afectuosa, de respecte mutu, i ell té aquest caràcter tímid, burxador... Me’l prenc amb serietat perquè hem de treballar, però també ric amb ell.
El so anirà cada vegada a més en el futur, amb l’avenç tecnològic?
Jo estic en equips d’investigació des del 2011. Una de les empreses que es van crear, Barcelona Media, va crear Insound, que va ser el preludi del Dolby Atmos. Precisament es va crear en aquesta sala [som en un estudi de DeLuxe]. Es va crear una tecnologia i es va vendre a Dolby, que la va guardar en un calaix. La part més potent de Dolby Atmos es va crear des de Barcelona, hi ha un equip de Dolby aquí: va comprar l’empresa i la gerència la portaven enginyers informàtics d’aquí. He intentat entendre com evolucionaria el so.
Amb el seu currículum, segur que ha rebut ofertes per treballar a Hollywood...
Vaig treballar amb Steven Soderbergh i amb Denis Villeneuve. He treballat a Barcelona, a Madrid, alguna cosa a Anglaterra, a Bèlgica... I poca cosa més. M’he volgut quedar aquí. M’ho han proposat. Ja no sé si és spam o no, però m’han arribat correus d’agents americans dient-me que els interessaria treballar amb mi. Fa dos dies en vaig rebre un, però s’hi viu tan bé a Catalunya, a Espanya... A Catalunya més: tenim mar, platja, muntanya... Tenim vida! No em veig a Los Angeles vivint a tres hores del centre i agafant el cotxe...

‘Lo imposible’ i ‘Rec’: la felicitat del més difícil

El so de les pel·lícules és una feina d’equip. Es fa visible en els premis Gaudí i Goya, on no sol pujar una sola persona a rebre el guardó. “Hi ha els caps d’equip: el de so directe, de muntatge de so i el cap de mescles –explica Marc Orts–. Som tres recollint els premis perquè els tres som importants i perquè som els caps visibles, però som un equip gran.” Ja porta un bon grapat d’estatuetes per a una filmografia molt extensa: 229 pel·lícules, segons la base de dades IMDB. “Dedico tres o quatre setmanes a cadascuna. El 2021 vaig aconseguir fer-ne el màxim que puc donar, dotze, però vaig acabar mort. La meva idea és anar reduint el nombre.” La mitjana habitual per a un bon tècnic com ell, a qui no li falta feina, són entre sis i vuit títols l’any. Li demanem dos films que hagin estat un repte especialment difícil i cita Lo imposible, de Bayona, i Rec, de Balagueró. “Tot va lligat –reflexiona–: la màxima dificultat amb com quedes de content del resultat.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

dit o fet per dones

La pedra seca com una resistència

Música

In-Somni obre demà a Besalú, amb Bigott, una nova edició itinerant

besalú
música

El vidrerenc Àlex Pérez presentarà ‘Tot el que som’ al Festival Espurnes de Llagostera

vidreres
música

Sven Väth encapçalarà el cartell del festival electrònic Delirium

cassà de la selva
Cultura

Ivan Ivanji, escriptor serbi i supervivent d’Auschwitz

ART

El paper pioner d’Espais, en una exposició a Girona

Girona
Cultura

Personatges de tres obres de Guimerà a la façana de la Casa Mural del Vendrell

El Vendrell
figueres

Dibuixos del Dalí adolescent per commemorar els 120 anys del seu naixement

FIGUERES
lletres

Núria Cadenes, Jordi Masó i Maria Mercè Roca, finalistes del Llibreter

barcelona