Música
Mor Jane Birkin, l’anglesa preferida dels francesos
Va publicar més d’una vintena de discos i va participar com a actriu en una setantena de pel·lícules
Va enregistrar a duo amb Serge Gainsbourg la icònica “Je t’aime... moi non plus”
La cantant i actriu Jane Birkin ha mort aquest diumenge a París als 76 anys, segons han informat mitjans francesos. Segons Le Parisien . ha estat trobada aquest matí sense vida a casa seva.
L’artista estava apartada dels escenaris des que va patir un accident cerebral vascular el 2021, tot i que hi havia tornat puntualment. Al maig va anular els concerts anunciats per al juny per motius de salut.
Nascuda el 1946 a Londres, filla del capità de fragata David Birkin i l’actriu Judy Cambpell, Birkin es va traslladar a França a finals dels anys 1960 i va adoptar la nacionalitat francesa. Allà va conèixer el també cantant Serge Gainsbourg, amb el qual van formar una de les parelles sentimentals i artístiques més recordades del darrer terç del segle XX, sobretot pel seu inoblidable duo a “Je t’aime... moi non plus” (1969). D’aquesta unió, que va durar una desena d’anys, va néixer l’actriu Charlotte Gainsbourg (1971). Birkin també va tenir una filla de la seva relació prèvia (1965-1968) amb el compositor John Barry –compositor del tema d’obertura dels films de James Bond–, Kate, i una tercera, Lou, amb el director Jacques Doillon, amb qui va conviure del 1980 al 1992.
Amb Gainsbourg va publicar el seu primer disc com a cantant,La chanson du slogan (1969), que va ser la banda sonora del film Slogan, de Pierre Grimblat. De fet, es van conèixer durant el rodatge.
Posteriorment publicà més d’una vintena d’àlbums d’estudi i en directe com Di Doo Dah (1973), Lolita Go home (1975), Ex fan des sixties (1978), Baby Alone in Babylone (1983), Lost Song (1987), Amours des feintes (1990), À la légère (1999), Arabesque (2002), Rendez-vous (2004), Fictions (2006) i Enfants d’hiver (2009), el seu primer disc amb cançons pròpies.
Birkin, que havia començat al teatre el 1963, va participar com a actriu en una setantena de pel·lícules des de mitjan anys 1960. Una de les primeres va ser l’avantguardista i provocadora Blow Up (1966) de Michaelangelo Antonioni. La seva estrena va suposar un escàndol al Regne Unit perquè era la primera vegada que es mostrava als cinemes un cos femení completament nu, el de Jane Birkin.
També va aparèixer a Sept morts sur ordonnance (1975), de Jacques Rouffio; La Belle noiseuse (1991), de Jacques Rivette, o a On connaît la chanson (1997), d’Alain Resnais, entre moltes altres.
Rere la càmera va escriure i dirigir Oh! Pardon tu dormais (1992) i Boxes (2007), i va coescriure Kung Fu Master amb Agnès Varda.
