Nit de pel·lícula

Entrant al Guíxols Arena es podia palpar la solemnitat de la nit. Un silenci profund expectava Ludovico Einaudi, un dels artistes més esperats d’aquesta edició del Festival Porta Ferrada. Així quedava demostrat amb gairebé 4.000 espectadors que no es volien perdre la cita. Einaudi venia a presentar el seu primer àlbum per a només piano en els últims vint anys: Underwater, cuinat tranquil·lament durant el confinament. L’artista va aparèixer amb un posat elegant sota un barret panamà, va asseure’s al piano i a poc a poc, amb la delicadesa que el caracteritza, va començar a teixir l’atmosfera que cobriria un estadi convertit en auditori. Les seves frases repetitives però captivadores anaven portant els assistents cap a un viatge dolç i lleuger, sense grans floritures ni complicacions, i és que d’això tracten les composicions d’Einaudi: minimalisme en unes tecles que ho fan fàcil. Amb Ludovico es pot veure com una petita idea agafa vida, va creixent i agafa el vol, com dansa, creix, decreix, juga, es perd, es troba i evoluciona.

Dues pantalles laterals ens mostraven els detalls dels seus dits, les mans reflectides al piano i les mirades d’un Ludovico que gaudia al capdavant del piano. Amb Low Mist va entrar la banda que l’acompanyava per poder tocar el seu antic repertori (violi, violoncel i sintetitzadors i percussió). Els quatre músics emplenaven l’escenari com si d’una orquestra es tractés. A poc a poc van anar afegint textures, nous elements i ritme a la delicadesa que havíem estat sentint. Un Ludovico de poques paraules que anava encadenant cançons i deixava de tant en tant espai per a aplaudiments va parar el concert per acomiadar els músics i va agrair a tothom la seva presència, fet que va originar una ovació dempeus. Llavors, Einaudi va obrir el calaix dels seus èxits amb Una mattina, seguida per Berlin song i Nuvole bianchi, la més esperada. Finalment, per coronar una nit de pel·lícula, el pianista italià va començar a jugar amb les notes de l’alegre Divenire mentre un rere l’altre anaven tornant els músics, que acabarien tancant la nit amb les textures i el frenesí d’Experience. Una altra inacabable ovació va posar fi al viatge senzill i profund sota les estrelles a què Ludovico Einaudi i els seus músics ens van portar. Un espai per flotar sense límits i reflexionar lliurement.