L’inventari íntim d’un cineasta en acció

Més que unes memòries, Tótem sin tabú. Del Clot al Kilimanjaro són confessions sentimentals íntimes sobre la memòria del cineasta Carlos Benpar (Barcelona, 1948), un inventari de la seva vida –que diria Ingmar Bergman– que la desesperació patida arran de la mort de la seva mare el va obligar a emprendre. Com matisa l’autor de pel·lícules com Capità Escalaborns, Cineastes contra magnats i Cineastes en acció, no va ser tant la mort en si com la manera i el fet de no haver-se’n pogut acomiadar.

Un turment, com confessa, que el va dur a començar a escriure les notes que formarien aquest llibre la mateixa nit de la seva defunció, al peu del taüt, sol al dipòsit al costat de la seva difunta mare, gràcies a “la irresponsabilitat” de l’encarregat que li va permetre quedar-s’hi.

Aquesta és només una de tantes confessions sentimentals íntimes sobre la memòria sense passar pel sedàs del tabú –com assenyala el títol– que l’han portat a escriure aquest monumental volum de 1.320 pàgines que està estructurat en quatre grans capítols. Els dos primers, centrats en aquest dolor intens però també en una infància feliç al barri del Clot i la descoberta dels cines de barri i pel·lícules que el marcarien per sempre més. En el tercer, ja centrat en la seva trajectòria cinematogràfica, deixa palès que va descobrir la diferència que hi ha entre el paradís de veure pel·lícules (és a dir, com a espectador i cinèfil) i “l’apassionant infern” que suposa fer-les (rodar-les i encara més comercialitzar-les). I en el quart volum, encara més reflexiu, el cinema esdevé el perfecte mirall per teixir un relat en què si bé la llegenda i la mitificació fordianes hi estan impreses, també tot allò que és real i sentit, com vol destacar Benpar. D’aquí, com diu, hi ha lloc fins i tot a fragments que algú pot creure que són ridículs, però com defensa, seguint un postulat de Jean Cocteau: “Res és ridícul si és sentit.”

I per a aquells que vulguin saber per què Carlos Benpar no ha continuat rodant, hi ha 30 pàgines en què descriu amb ets i uts –és el fragment del llibre al qual més temps ha dedicat, per cenyir-se a la documentació i les dades, diu– el procés “diabòlic” que el va portar al plet amb el Ministeri de Cultura, que va durar més de cinc anys, arran del no compliment de la subvenció guanyada a la taquilla de la pel·lícula El gènere femení.

En resum, Tótem sin tabú, que té un pròleg de Miquel de Palol, és un llibre sobre la mare i la infància, el cinema i el sexamor, i el passat sempre tan present sota l’omnipresència de la mort.