Sinéad O’Connor, res que s’hi pugui comparar

La cantant irlandesa Sinéad O’Connor va morir ahir als 56 anys deixant una trajectòria que va incloure l’enorme èxit popular de Nothing compares 2 U, cançó escrita per Prince, i infinitat de polèmiques relacionades amb el seu activisme sovint radical i les crítiques a la religió catòlica. Des del 2017 va canviar tres vegades de nom i es va acabar convertint a l’Islam. L’any passat el seu fill, Shane, es va suïcidar. La infància de la cantant, segons havia explicat ella mateixa, va ser duríssima. La seva mare la maltractava física i sexualment, va anar a viure amb el seu pare però va acabar en una institució del govern durant 18 mesos abans que decidís deixar el seu país i buscar fortuna a Londres.

Tot i que l’èxit global li va arribar gràcies al single escrit per Prince (1990), ja havia conegut certa popularitat gràcies a la cançó Mandinka, del seu primer disc (1987). El tema era una homenatge a la tribu africana del mateix nom. Amb el primer disc es va obrir amí en la música alternativa gràcies sobretot a la seva poderosa veu i a lletres que anaven contra corrent després de la disbauxa dels vuitanta.

La història de la cessió que va fer Prince de Nothing compares 2 U ja la va explicar el mateix artista de Minneapolis. La cançó la va publicar primer el grup The Family, format pel mateix Prince amb músics del seu entorn el 1985, però va passar desapercebuda. El 1990 O’Connor hi va donar una segona oportunitat i la va convertir, literalment, en or gràcies també al vídeo dirigit per John Marbury. Prince també la va acabar col·locant en el seu repertori. De fet, la va tocar en el seu últim concert al Sant Jordi, el 1998.

L’èxit de la cançó i l’àlbum van afectar la personalitat d’O’Connor, que sempre s’havia considerat una artista provocadora que volia anar a la seva. Amb un estil diferent que el de Kurt Cobain, no va pair l’èxit que d’un dia per l’altre li va caure al damunt.

Se les van tenir fins i tot amb Roger Waters mentre ell preparava el famós concert a Berlín el 1990 després de la caiguda del mur. Els seus àlbums van ser generalment ben rebuts per la crítica, tot i que es va anar apartant del pop tradicional per endinsar-se en un terreny més obscur. Amb tot, el públic sempre la recordarà per altres coses. I una d’aquestes altres coses és la seva aparició el 1992 al Saturday night live. Primer va cantar a cappella i amb tanta ràbia com va poder War de Bob Marley, tema que retrata la hipocresia dels polítics quan envien els seus joves a qualsevol guerra. Es pot escoltar també en el Ben endins de Sopa de Cabra. Després, fora de guió, va mirar a la càmera, va treure una fotografia de Joan Pau II i la trencar en mil bocins proclamant: “Lluiteu contra el vertader enemic.” A Irlanda, país catòlic per antonomàsia, l’escàndol va ser majúscul, tot i que joves de tot el món li van donar suport per la deriva conservadora de l’Església sota el poder de Wojtyla.

En els últims anys la seva personalitat –va admetre ser bipolar– va desconcertar totalment el seus seguidors i ja no diguem els que li havien perdut la pista. El 2017 es va canviar el nom per primer cop a Magda Davitt, segons ella per alliberar-se del “patriarcat dels noms esclaus”. El 2018 es va convertir a l’Islam, un moviment del tot inesperat coneixent el seu caràcter rebel, i va adoptar el nom de Shuhada’ Davitt. El 2019 es va tornar a canviar de nom: Shuhada Sadaqat.

El 1997 O’Connor va cantar en el Doctor Musical Festival a Escalarre coincidit en l’escenari amb Alice Cooper, Sopa de Cabra i Neil Young entre d’altres, una bogeria de cartell musical. La seva última aparició pública va ser al seu país per rebre un guardó a la seva trajectòria. Va fer un discurs en què demanava suport per als refugiats que viuen a Irlanda.