Última sessió als Icària

Els cinemes que tanquen són un terreny adobat per a la nostàlgia. És igual que no es tracti d’una vella sala vuitcentista, amb seients de fusta, cortines de color granat i decoracions barroques. Hi ha nostàlgia també quan tanquen els flamants multicinemes inaugurats els anys noranta, que llavors congregaven multituds de cinèfils omnívors i ara van abaixant la persiana a poc a poc. Ahir va ser el torn dels Icària Yelmo, uns cinemes especials, per a molts, amb dues particularitats: oferien 15 sales en un lloc ben comunicat i totes les projeccions eren en versió original.

És igual que tinguin aquest look modern i funcional: cada un dels seus espectadors habituals pot agafar una banda sonora emotiva, el Love theme de Cinema Paradiso o I’m Forrest ... de Forrest Gump, per exemple, i imaginar un muntatge amb fragments de pel·lícules que hi ha vist tots aquests anys, al costat de fills que ja s’han fet grans, parelles que ja no ho són, amics de sempre o passatgers.

Ahir a la tarda hi havia força moviment. Alguns espectadors anaven a acomiadar-se dels Icària amb el cor encongit. D’altres ni sabien que tancaven, només hi anaven atrets per èxits del moment, especialment Barbie. Als primers els vam demanar una sessió que recordessin especialment. El resultat va ser molt variat: des de clàssics i cinema d’autor  (Cyrano de Bergerac, reposat després de la pandèmia, Cube, Drive my car, The quite girl, 20.000 especies de abejas...), fins a pel·lícules de superherois (Deadpool, Spider-Man: Un nuevo universo, Aquamam Black Panther: Wakanda Forever...).

No hi havia ningú a taquilla. El personal era a dins. El públic comprava les entrades en dues màquines expenedores automatitzaves, i molts passaven per la parada de crispetes i es feia fotografies en una capsa de nina Barbie rosa gegant.

Eugeni i Maria són del barri i eren els espectadors més afectats: “La notícia la vam saber dilluns passat i quasi vam plorar. Ens agrada venir a veure cinema una mica més íntim i d’autor.” Dídac va explicar que fa vint anys que ve cada setmana expressament des de Sant Sadurní d’Anoia, a fer una sessió doble, per l’oferta, la versió original, la comoditat i la facilitat per aparcar. “La notícia va ser una galleda d’aigua freda”, es lamenta. També venien de fora Núria i Albert, de Cerdanyola i Palau-solità i Plegamans. “Som clients des de fa molt de temps, hem vingut avui pel tancament, per fer el comiat. Som de versió original i és un dels pocs cinemes de Barcelona, el més gran, que hi fan totes les sessions.” Vesteixen de negre. “És habitual o pel comiat?”, els vam preguntar.“Per les dues coses” [van riure]. També venien per acomiadar-se Eduard i Mercè, acompanyats de l’Asha, una nena d’onze anys “molt cinèfila”. “Som assidus de les versions originals, ens fa molta llàstima”, comenta Mercè.

Els Icària han tancat perquè el contracte de lloguer que tenia l’empresa ha finalitzat i “el centre comercial ja no compta amb els cinemes”, va explicar Eric Blanch, director dels cinemes, en declaracions a l’ACN. “Només sabem que el centre comercial explorarà nous projectes i que els cinemes no estan en aquests plans de futur.” Van néixer el 1996 i, per les seves 2.300 butaques, hi han passat 5.000 estrenes cinematogràfiques i dotze milions d’espectadors. Molts veïns de la Vila Olímpica hi han anat aquests dies.

Ens criden l’atenció tres joves d’uns vint anys amb aspecte d’estrangers. Són suïssos, estan allotjats en un apartament turístic proper i van a veure Oppenheimer. Poc després arriba un grup de vuit nois. Tenen entre 15 i 16 anys, són del Poblenou i no sabien que els cinemes tancaven. Van a veure Barbie. Amb molts joves així, l’heteropatriarcat tindria els dies comptats i a les sales de cinema els esperaria una llarga vida per davant.Per l’hora que vam visitar els cinemes i el gran èxit que està tenint, molts dels espectadors consultats anaven a veure Barbie. Alguns van optar per Oppenheimer, i els altres van comprar entrades per Elemental, El regreso de las golondrinas, Misión imposible: Sentencia mortal, Te estoy amando locamente... Marta i Karima anaven a veure La sirenita, perquè era l’últim lloc i dia on la feien a Barcelona. Sílvia reconeixia que  “no soc molt cinèfila, he vingut perquè tanquen”, i destacava l’oferta en versió original. Mario i Irene lamentaven el tancament: “Tenim altres cinemes, però ens agradaven aquests.” Aina, Júlia i Atena van explicar que hi anaven per la proximitat amb la Universitat Pompeu Fabra, on estudien Humanitats. Adelaisa és del barri i hi anava “bastant sovint, abans de viure-hi ja venia”. Va agafar entrades dilluns passat amb unes amigues i s’acabaven d’assabentar que tancaven.Anna, de la Barceloneta, era dels espectadors més veterans d’ahir. Hi va anar expressament perquè era l’últim dia. “Sap molt de greu, és un dels cines de referència, per a mi, són els que tenim en aquesta zona per veure pel·lícules en versió original i en pantalles grans. Fa 23 anys que vinc. Sempre que anava al cinema venia aquí.”Daniel i Maira són també dels que hi han vingut molt: “Sempre veníem aquí quan estudiàvem i no teníem molts diners, perquè els preus eren més barats, cinc euros amb la targeta Movie Yelmo. I també per la versió original i perquè fèiem sessió de platja i cinema.”