Les fronteres del món i de l’ànima
‘Godland’ relata el viatge d’un capellà i fotògraf a les terres inhòspites de la Islàndia de finals del segle XIX
Un rètol al començament de Godland , pel·lícula islandesa escrita i dirigida per Hlynur Palmason i rodada a la mateixa regió on viu, Austur-Skaftafellssýsla, explica que està inspirada en set fotografies d’un jove capellà danès. Les va fer a finals del segle XIX, durant un viatge per Islàndia en què va fundar una petita parròquia enmig d’uns paratges naturals espectaculars, castigats per hiverns molt durs.
Les set fotografies i la història del capellà són inventades, però esdevenen un mecanisme narratiu a partir del qual el director construeix el film. Ho explicava el cineasta a El Punt Avui en una entrevista en el passat Festival de Sant Sebastià: “És part de la ficció, m’ho vaig inventar quan escrivia el guió. M’imaginava el capellà fent fotos dels personatges i les situacions que envoltaven cada fotografia: fotos íntimes, amb només dues persones, una foto de grup de la gent que està a l’església... Vaig traçar aquesta narrativa a partir d’imatges imaginàries.”
Entre dos països
Ell mateix, com el jove capellà interpretat per Elliott Crosset Hove, ha viscut entre dos països. “Vaig començar el guió el 2013. Volia escriure alguna cosa sobre aquests dos països que conec molt bé: Islàndia és on vaig créixer i tinc les arrels, i Dinamarca és on vaig estudiar i vaig tenir els fills. Estic entre els dos països i explorava la seva relació: els diferents caràcters de la gent, les contradiccions...”
La pel·lícula, una epopeia marcada pel pas de les estacions, pel viatge a través d’una terra inhòspita, amb personatges que creuen la línia del bé i el mal en les dues direccions, es va estrenar a la secció Un Certain Regard del Festival de Canes, va guanyar el premi Zabaltegi a Donostia i va tenir una nominació a millor actor (Elliott Crosset Hove) en els premis del Cinema Europeu.
És fàcil pensar en Viatge al centre de la terra, de Jules Verne, en veure aquest film d’imatges impactants, més que de diàlegs, amb un grup d’homes amb cavalls que travessen aquesta terra de foc i gel. “Personalment no ho havia pensat –diu el director–, però m’encanta que la gent m’expliqui les connexions que li suscita la pel·lícula. Sempre he volgut crear pel·lícules obertes a la interpretació, que es puguin viure d’una manera emocional, i que hi puguis aplicar els teus pensaments, reflexions i imatges.”Sí que s’ha inspirat, però, en viatgers reals: “He llegit molts llibres de viatgers britànics, nord-americans... que van fer aquest tipus d’expedicions a Islàndia, amb artistes que dibuixaven paisatges romàntics d’un país estranger amb gèisers, cascades... Avui en dia, enlloc d’aquestes expedicions, hi ha drons que sobrevolen els paisatges i els fan fotografies.”És conscient de la influència que poden haver exercit les pel·lícules de l’Oest. “Molta gent m’ha comentat que és com un western –diu–. Més bé se l’hauria d’anomenar un northern, perquè succeeix al nord. La gent parla de western pels paisatges, per l’oposició entre dos bàndols i per com el paisatge afecta els personatges i expressa el seu interior. De jove llegia aquest tipus de literatura i segur que m’ha influenciat d’alguna manera. M’agraden mol, i també els westerns asiàtics com els films de samurais de Kurosawa.”
Tots els personatges tenen llums i ombres, inclòs el capellà. “Explora al viatge la fe enfront de la natura. Sempre intento explorar els costats oposats dels personatges, el més lluminós i el més fosc. Però no veig que hi hagi males persones a la pel·lícula, només gent que de vegades fa coses dolentes. Tots són portats al límit i tots som capaços de fer coses de les quals no ens sentim orgullosos. Intento explorar els dos costats.”Un home que viatja per Islàndia i capta imatges amb una càmera de fotografies remet fàcilment al mateix director i guionista, Hlynur Pálmason, nascut a l’illa el 1984. “En moltes ocasions voldria identificar-me més amb Ragnar [interpretat pel veterà Ingvar Sigurdsson, premiat a Canes per Un blanco, blanco día], però em vaig haver de conformar amb estar més connectat amb Lucas [el capellà], m’assemblo més a ell, tant si m’agrada com si no. Amb la manera que tinc d’escriure, quan intento destriar què serà la pel·lícula, poso un percentatge de mi en cada personatge.”El viatge dels personatges es va rodar cronològicament. Van filmar amb pluja intensa durant les tres primeres setmanes de rodatge que va fer anar els rius molt plens, nevades al mes de juny... En el procés d’escriptura del guió, iniciat el 2013, va aprofitar per rodar algunes escenes com el pas de les estacions. “M’atrau molt la manera com el clima ens modela –explica–. Vaig començar a filmar molt aviat, mentre escrivia el guió. Es va morir el cavall del meu pare i durant dos anys vaig estar fent fotos de com es descomponia. Això em va fer pensar en la relació del capellà amb el cavall. Escriure guions és molt solitari, estàs aïllat, però soc una persona molt d’actuar, necessito filmar cada setmana, anar veient el material i reaccionar. És una manera d’estimular-me i de sorprendre’m. En filmar i escriure al mateix temps, no necessito inventar-me coses, apareixen de manera natural durant el procés. Cadascú té el seu mètode.”Filmar a la regió on viu, al parc natural d’Austur-Skaftafellssýsla, li suposava avantatges. “Totes les localitzacions les conec molt bé, vaig a buscar-hi bolets o fruits de bosc, a pescar... Conec els cavalls, els seus propietaris, i els gossos també. És una pel·lícula molt casolana, amb un equip molt petit. Alguns llocs on anem no hi poden passar els cavalls normals, hi han d’haver passat a la seva època de creixement, moltes vegades, per acostumar-s’hi. Els camins són molt estrets, però els cavalls aprenen a caminar-hi com si fossin ballarines. Vam haver de carregar les coses en motxilles, dormir en tendes...”
